La idea original és de Nídia Tusal, també autora i dramaturga, juntament amb Alba Florejachs, Ariana Ruglio i Lara Díez Quintanilla del text; un text que va sorgir d’una experiència personal de Nídia Tusal de fa uns vuit anys.
Batecsés un recull d’experiències de testimonis anònims que en un moment o altre de la seva vida han passat l’experiència del dol perinatal.
Sota la direcció de Lara Díez Quintannilla, quatre actrius Belén Barenys (Angie), Alba Florejachs (Carla), Cristina Plazas (Alícia/ ginecòloga), Bàrbara Roig (Joana) i l’actor Sergi Vallès (Rai / Pablo).
Pell de gallina en moltes de les escenes. Una peça molt ben dirigida i molt ben interpretada.
Unes interpretacions del tot creïbles a l’hora de transmetre les angoixes, el patiment mental i emocional, la por, el dolor, les inseguretats, la soledat, la incomprensió, el desig, la pèrdua…
A escena tres dols diferents: la impossibilitat de ser mare (la no fertilitat), haver d’interrompre un embaràs desitjat per diferents motius (malformacions, per qüestions de salut) i la pèrdua d’una criatura durant la gestació (avortaments, la mort fetal…).
Batecs reflexiona sobre el dol gestacional i perinatal, i totes les facetes de la maternitat a través de tres protagonistes que viuen la pèrdua d’un fill en diferents moments de la vida.
És un muntatge on s’aborden molts temes referents a la maternitat, com la decisió d’avortar, la infertilitat, els conflictes de parella, la infantilització de les dones embarassades, l’ús de frases inadequades com «ets jova, ja en tindràs un altre» o «la natura és sabia», la infravaloració del dol perinatal…
Ara bé, hi ha coses que m’han sobrat i d’altres que m’han faltat.
M’ha sobrat algunes escenes, com la conversa entre els dos embrions, voler canviar l’expressió, donar el pit per donar la teta, o mostrar a l’únic home protagonista d’aquest muntatge, com una persona passible, quan molts homes pateixen la pèrdua de la mateixa manera que una dona, amb molt de dolor, culpabilitat i impotència.
Des d’aquí m’agradari reivindicar el dol que pateixen molts pares.
Ho sé perquè vaig viure el dolor i tristesa que sentia el meu germà davant la pèrdua de la seva filla Aran.
Una nena que va morir dins el ventre de la meva cunyada quan estava de vuit mesos.
Una experiència horrible que van haver de viure, TOTS DOS. El fet d’haver de parir una nena morta i decidir en qüestió de minuts què fer amb la criatura morta.
La meva cunyada va decidir callar, no va voler parlar-ne mai amb el meu germà. Ell tenia la necessitat de fer-ho i jo vaig ser la seva confident.
El meu germà va patir molt aquesta pèrdua. Sempre que parlava de la nena plorava. Ell sempre deia que tenia tres fills. Parlo en passat perquè el meu germà ens va deixar fa un any. L’Aran fa dotze anys.
Els pares també pateixen, cal que també se’ls tingui en compte.