Marta Carrasco, un cop acabat l’inventari d’arts florals, ens convida a veure la dona com una flor. La metonímia arriba alguns moments a la concreció genital. La dona reivindica la propietat i l’usdefruit del seu cos. També ens parla de les inseguretats i prejudicis, de les angoixants constriccions de la seva estructura orgànica, de les pors quotidianes, de la violència, de l’enveja, de la fragilitat… però tot en un to festiu i amb la rialla als llavis. D’aquest difícil exercici d’equilibri Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet se’n surten amb nota. Ironia, tendresa i mala llet. L’espectacle és una festa.
Nota: algú ha pensat en convidar el Sr. Ruiz-Gallardón?