L’atractiu de la Mort

Atzucac amb dramatúrgia de Denise Duncan i direcció de Martí Torras Mayneris. Ens parla de si haguessis de dissenyar el teu propi funeral, què faries? Si poguessis triar com morir, com seria? Un noi decideix guionitzar el seu comiat en un vetllatori. Hi ha mort, sempre. I, no obstant això, ens angoixa. Hi ha morts plausibles i hi ha tsunamis i incendis i guerres. Sempre hi ha guerres. I mentrestant… Sí, ens angoixa pensar en l’únic que és segur a la vida: que totes morirem. La mort ha estat sempre un tema tabú. I parlar sobre la mort i sobre la planificació del propi funeral de forma anticipada, és un tema que no és fàcil parlar-ne. Però que us semblaria poder definir i decidir com és el propi comiat, quin tipus de taüt volem i fins i tot la música, cerimònia o esqueles que volem que repartim. Si és una persona major, pot ser un tema tabú per veure-ho molt a prop. Però si ho fa un jove, encara pensem que pot tenir pensaments «maliciosos». M’agrada com han volgut recrear aquesta festa, cerimònia on tots, algun dia, serem els protagonistes Aquesta evocació de la pròpia mort i a la vegada poder assaborir les petites coses que ens envolten. M’he perdut una mica en alguns moments, però felicitats per l’obra realitzada. Una situació, inicialment incòmode, parlar sobre com vols que se’t recordi, com vols ser acomiadat. Quantes vegades ens hem vist en la situació d’anar al funeral, de donar el condol, la incomoditat que genera i les poques ganes. Tot per veure com veure la tristesa del moment, amb conversacions banals i frases fetes. Fins i tot parlar de la mort, del funeral, del cos present,… sempre ens és incòmode. L’últim desig del protagonista ha estat tenir tot preparat per acomiadar-se de cos present, però viu i celebrar-ho. Divertits els moments en què no poden dir les paraules maleïdes davant el difunt, com parlar sobre el mateix si en passat o present, moments incòmodes que sempre ens podem trobar. Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç