ATLÀNTIDA 92 (un espectacle que fa aigües) forma part d’El Cicló, el projecte de suport a la creació, de cinc companyies en residencia, i que aquesta temporada arriba a la seva cinquena edició.
Aquest és el segon espectacle que la companyia El Martell presenta dins El Cicló, també escrit i dirigit per Laia Alsina. El primer «El mar no cap dins d’una capsa de sabates» el vam poder veure la temporada passada.
Una companyia que s’autodefineix com de teatre polític i de la que també hem vist els seus dos primers espectacles: Y-X o La fidelitat dels cignes Negres el 2016 i Ah ! (Judit) en 2017, les dues a la Sala Atrium.
ATLÀNTIDA 92, a través del poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, de la Barcelona del 92 i del partit de la Copa de Wembley que es va celebrar també el 1992, ens parla dels nostres dies.
Una proposta interpretada per Sergi Gibert (el jove de l’entrada), Cristina Arenas (la Montserrat, la secretària) i Josep Sobrevals (en Mingo, el president) que comença amb un discurs del president que dóna la benvinguda als membres de l’Associació de veïns del barri que s’han aplegat per veure el final del partit entre el Barça i el Sampdoria.
Un discurs en el qual el president aprofita per a recordar, amb eufòria, que Barcelona serà la seu dels Jocs Olímpics.
El jove de l’entrada interromp el discurs recordant que en aquelles mateixes dates s’estaven produint detencions i tortures de membres de Terra Lliure, que quedaven ocultes darrere els esdeveniments esportius que omplien la ciutat de joia.
Una proposta que no és comèdia, ni tragèdia, ni drama. Una proposta que travessa diversos gèneres teatrals i presenta algun daltabaix en el discurs descol·locant-nos una mica, hem de riure ? no és totalment seriós el que ens estan explicant ? pretenen fer parlar a les veus silenciades aleshores ? on ens volen fer reflexionar sobre quines són les veus que avui estan silenciades ? i perquè Verdaguer ??
I el poema l’Atlàntida ha estat l’escollit, perquè en ell també hi ha una lluita pel territori.
Una proposta dotada d’una gran frescor en la posada en escena i en les interpretacions, que s’inicia còmicament amb participació del públic per anar evolucionant cap a un discurs compromés i de denúncia, lligat pels poemes de l’Atlàntida.
Un espectacle interessant, que pot descol·locar a alguns espectadors. Recomanable pel discurs i per la passió i entusiasme que desprén i que es podrà veure als baixos del Tantarantana fins al dia 12 de maig.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ