Aquest mes de juliol, com gairebé tots els «teatraires», ens hem abocat a veure el nombre més gran d’espectacles possibles, dins de la programació del Festival Grec. Per sort, també hem pogut fer un forat a la nostra agenda «teatraire», per veure altres propostes no incloses al Festival.
Diem «per sort», perquè aquesta ASATIA, que vàrem poder veure ahir a la Sala Atrium, és una petita joia teatral, que sense cap mena de dubte es mereixia una millor visualització de la que ha aconseguit, durant les dues setmanes que ha estat representant-se a Barcelona. El Grec, sense voler, els ha jugat una mala passada a aquesta jove companyia mexicana.
ASATIA del Colectivo Berenjena, va ser la proposta guanyadora de la beca «La Vaquita» que la companyia Vaca 35 va concedir l’any 2017 com a suport a la investigació i creació col·lectiva teatral de grups joves.
Un jove escriptor busca una història, pateix de bloqueig creatiu, quan de cop, decideix crear un personatge que anomena Paula, i a cada línia que escriu ella cobra vida. Una gran violoncel·lista que busca la fama i el reconeixement, encara que per arribar ho hagi de deixar tot de costat.
Verónica Bravo és Paula, Eduardo Orozco és l’escriptor, el Matías, el pare, la mare … fins a 8 personatges que interpreta amb uns canvis de registre molt acurats.
ASATIA és una paraula inventada que parla de les pors i el buit que senten els dos autors, i protagonistes de l’obra, en veure que han d’unir els seus esforços per intentar aconseguir arribar on havien somiat, en el terreny de les arts escèniques. Una conclusió a la que van arribar en sortir de l’escola d’art on havien coincidit.
La peça ens porta a recórrer la vida de Paula que busca desesperadament l’èxit en una constant mirada al futur, amb la impossibilitat que això comporta, de viure el present. Assolit un èxit parcial no el gaudeix, sinó que rapidament es marca una fita més exigent.
Arriba un punt en què la Paula ha de decidir si gaudeix de la vida, la família i els amics o continua alimentant la necessitat d’obtenir el reconeixement. L’escriptor ha de decidir quin final li dóna a la seva història…..
Verónica Bravo ens ha ofert una interpretació sensacional de la Paula, amb una evolució del personatge que va de la il·lusió a la desesperació, de l’enamorament a l’auto imposició del trencament, una actriu que sense deixar mai l’escena mostra la destrucció progressiva del personatge en un desesperat intent d’aconseguir la fama. Amb una naturalitat tan bestial que sembla que realment li està passant a ella, la seva mirada angoixant, les seves llàgrimes, de fet, la vida li està passant per sobre, i nosaltres només podem observar. Senzillament brutal.
Eduardo Orozco l’actor que comença l’obra com l’escriptor i es va transformant en tots els personatges que ell mateix decideix que acompanyin a Paula en el seu llibre. Polifacètic, dóna versemblança a tots els rols que interpreta amb una gran naturalitat i un ràpid i admirable canvi de registre.
Unes interpretacions des de la sinceritat i amb moments absolutament impagables, com la cua del lavabo a la festa, l’escena d’amor o el viatge al mar.
Una posada en escena molt senzilla, però efectiva, que juga tan sols amb una estora, un sofà i dues cadires, … casa d’ella, sala d’exposicions, sala d’audicions o cotxe segons convingui. Molts salts temporals d’espai i temps perfectament identificables i que no pertorben per res l’evolució de la història.
Emotivitat, sinceritat i naturalitat, els tres qualificatius que descriuen una proposta que, tant de bo, pugui tornar als nostres escenaris algun dia.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ