Un projecte escrit i dirigit per Marc Rosich. Un projecte nascut a partir de la posada en escena de la peça breu “Un minut de silenci” que es va presentar a Microteatre Barcelona ara fa dos anys.
Uns textos que componen un retrat irònic i despietat del món controlat des del patriarcat, amb uns homes obertament dominants i maltractadors i unes dones que reben aquesta «violència» amb conformitat i un somriure a la boca.
Unes situacions exageradament caricaturitzades, que evidencien fins a límits quasi absurds la submissió enfront de la violència verbal, sense embuts, dels mascles dominants.
Una proposta que ens convida a reflexionar sobre la violència en les relacions de parella, la violència subtil que s’amaga darrere les paraules i els somriures aparentment inofensius. Homes i dones dominadors i dominats, agressors i víctimes en una societat on aquesta mena de relació està consentida i permesa i on els cops de puny són invisibles. Una violència que queda soterrada als ulls dels altres, sota les màscares de la correcció, de les aparences de cordialitat i mostres d’afecte entre els membres de la parella.
Els quatre intèrprets, Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda incorporen diferents identitats passant pels diferents rols de víctima o botxí en funció de la situació. Un vestuari cromàticament uniforme i purità de forma que el sexe verbalment invocat no ens és mostrat. Uns elements escenogràfics que poden ajudar a fer imaginar situacions o llocs de trobades sexuals sòrdides com uns lavabos i el seu eixugamans o uns bancs de vestuari. Uns personatges que no arriben a tocar-se i que no es miren als ulls, que parlen en la foscor quan el temporitzador del fluorescent del lavabo s’acaba. I el somriure impertèrrit de l’Alba Pujol.
En sortir l’Imma i en Miquel no ens posàvem d’acord amb la nostra valoració, potser perquè patíem d’un sabor agredolç, provocat per les crues situacions plantejades que ambdós ens han incomodat força.
L’opinió de l’Imma: uns personatges que poden semblar exagerats, però que en realitat vol dibuixar uns monstres fruit de la nostra societat, monstres que creixen i evolucionen al nostre costat i als que en ignorar-los donem ales, donem credibilitat. Unes víctimes que són incapaces de fer res, que esperen i aguanten enganxades a situacions que fan mal. Per què? Por a la soledat? Por que aquesta violència es faci més explicita, esdevingui física? Por a no ser enteses per la societat que les envolta??
En Miquel en canvi, no s’ha cregut gens la visió que en Rosich ens vol mostrar d’aquests supermascles «folladors»… potser existeixen, però en cap cas no creu que sigui massa lògic informar d’aquest fet i reiteradament a la seva parella, per demostrar que ell és «més mascle que ningú»… potser sí que existeixen «mascles» que davant dels «amics» intenten demostrar que ell és el que més dones s’ha «tirat», en una mena de cursa competitiva, … però en cap cas és creïble que li expliqui a la seva pròpia parella reiteradament i encara menys creïble, que ella assumeixi aquesta realitat passivament i amb un somriure al rostre. Tampoc creu que sigui creïble la relació sexual entre els dos homes, que després de dormir junts durant 3 setmanes seguides, utilitzen per cridar-se l’un a l’altre la paraula «amor», perquè desconeixen el nom de la seva parella.
Tampoc li ha acabat d’agradar a en Miquel, aquesta dramatúrgia que no posseeix un argument que es pugui seguir, sinó que és una mena de calidoscopi de situacions curtes, creades entre diferents parelles, homosexuals o heterosexuals, respecte a la manera d’entendre el sexe, prescindint totalment de qualsevol afectivitat.
En el que si els dos ens hem posat rapidament d’acord, és en valorar positivament l’excel·lent interpretació dels quatre actors.
De totes maneres, s’ha de reconèixer que és una proposta valenta i molt diferent de les que ens té acostumats en Marc Rosich. Unes escenes sobre les relacions desiguals de parella que ens incomoden i ens fa sortir del teatre amb un mal regust de boca i un munt de preguntes.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ