AQUÍ «de Santander a NY», és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d’una sensibilitat extrema, però també dura i resistent.
AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort.
Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l’estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens explicarà com ha arribat fins allà, qui és i d’on ve, i el que incomprensiblement li ha passat en el dia del seu casament.
Annabel Castán, Patricia Mendoza i Núria Tomàs són tres veus d’una sola veu. A estones parlen les tres alhora amb una coordinació espectacular, a estones conversen entre elles recordant els moments viscuts amb altres persones. En tot moment es dirigeixen al públic en un intent desesperat de fer-nos entendre que li ha passat i perquè és allà.
Tres dones que són una mateixa dona.
Un fos de llum i una filmació que ens mostra com elles passegen per les vies del tren, ens marca que ha passat un any. La Lis segueix a la Grand Central Station de Nova York, d’on no ha sortit d’ençà que va arribar. Ella viu al marge de la societat, una societat que la ignora, que ni tan sols la veu. És el dia 23 d’abril i ha de prendre una decisió.
Un text que ens vol mostrar la capacitat de l’ésser humà d’encadenar pensaments, de vegades de forma atropellada. Un garbuix d’idees, de records, de divagacions que conformen la personalitat de la Lis. Un text on les paraules, les construccions gramaticals, el lèxic i el ritme en l’escriptura estan al servei de la recreació de l’interior del personatge.
Una magnífica posada en escena amb unes interpretacions extraordinàries plenes de sensibilitat i on, les tres actrius ens porten del present al passat d’una dona que no ha tingut una infantesa fàcil i a la que li espera un futur més que incert.
Una primera part que ha arrancat riallades, evolucionant fins a l’amargor d’una dura realitat, en una història que ens ha atrapat fins al final.
Totalment recomanable, i sense dubte un magnífic inici de temporada a la Sala Atrium.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ