Vaig assistir sense cap informació prèvia a la proposta de «Teatre familiar» de la companyia basca «Marie de Jong».
La sorpresa que em vaig portar va ser majúscula, perquè es tracta d’un espectacle meravellós i ple de sensibilitat; una proposta escènica sense paraules, totalment gestual i amb la utilització de màscares, que la companyia utilitza per primera vegada en un espectacle.
En acabar els vaig voler felicitar personalment i llavors em vaig assabentar que es tracta d’un espectacle creat ja fa 3 anys, en el 2015, que està girant des de llavors i que ha estat super premiat; per exemple va rebre el Premi Max al millor espectacle infantil i familiar en 2017 i el Premi Feten 2016 al millor espectacle; també em vaig assabentar que aquest «AMOUR» ja s’havia pogut veure a Barcelona, en el Festival Grec de fa 2 anys i també a la Mostra d’Igualada.
Una obra que reflexiona sobre la finíssima línia que de vegades separa l’amor i el desamor, entre la desafecció i l’amor incondicional.
Un espectacle mil·limètricament pensat i executat, tant pel que fa als moviments sincronitzats amb l’espai sonor i com amb la música de Pascal Gaigne, que és de vital importància, ja que ha estat creada al mateix temps que s’han pensat els moviments coreografiats dels actors. També cal destacar una molt correcta il·luminació i una encertada escenografia en la que es representen dues cases movibles on viuen els protagonistes de la història.
La companyia Marie de Jongh, porta 10 anys treballant en aquest tipus de teatre «sense paraules» i fa pocs dies va ser informada que per premiar la seva trajectòria teatral, havia guanyat el Premi Nacional d’Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut 2018.
Malauradament aquest tipus d’espectacles en estar programats com a espectacles «familiars», molts adults com nosaltres ni tan sols s’assabenten que es tracta d’un espectacle «imperdible», totalment apte per adults, perquè almenys en aquest cas l’obra no entén de distincions generacionals, i estic convençut que agradaria i molt al públic adult que sovinteja els teatres del nostre país. El dramaturg i director, Jokin Oregi, afirma que la companyia sempre ha tingut «la voluntat de veure gaudir d’una mateixa actuació teatral tant a adults com petits junts«.
És una història d’amor entre dues nenes que neix a partir de la innocència del joc infantil i l’absència de la pulsió sexual; es coneixen l’una a l’altra. Després en la vellesa s’observarà com aquest amor es torna més complex; ambdues fa anys s’han casat amb els bessons amb el que jugaven de petites, i d’aquesta forma els llaços entre ells evolucionen amb una exquisida tolerància.
Es tracta d’una història integradora i sobretot tolerant, amb els diferents «amors» que poden sorgir en el transcurs de la vida de les persones. Perquè en realitat l’amor no distingeix entre sexes i pot aparèixer en qualsevol moment.
L’amor no necessita diàlegs. Ni paraules. Són únicament situacions. De fet, el no-diàleg és una de les singularitats d’aquesta companyia. Comenten que prescindir de l’eina de la paraula és un risc, però la no-paraula té una característica molt interessant: teatralitza més les històries i l’emoció que t’arriba és molt més primària.
En acabar la representació, una companya de premsa, va fer una petita entrevista a alguns dels nens que havien vist l’espectacle; uns nens que calculo tindrien entre 7 a 9 anys i les respostes que vaig escoltar eren realment al·lucinants … «l’amor no té pas edat» «l’amor entre homes o dones dona igual, perquè l’important és l’amor» «a vegades quan un s’enfada, el millor que es pot fer és parar, reflexionar i no esperar tant de temps en tornar a ser amics» … van ser algunes de les respostes.
Un consell d’amic … NO US LA PERDEU per res del món!!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ