El punt de partida d’Alícia en un món real és interessant, enginyós i prometedor. L’Alícia és una dona dels nostres temps: madura, intel·ligent, amb personalitat, que es fa preguntes, que estima fora de la norma, que s’envolta de dones que l’estimen, cadascuna a la seva manera.
L’Alícia té càncer i un mirall que li reflecteix la dura realitat a la què s’ha d’enfrontar. Un mirall que es transforma, per art i màgia del teatre, en una porta cap a un món no tan real que li permet trobar-se amb ella mateixa: l’Alícia més íntima, més desconeguda; potser, també, la més real.
Un mirall que també li permet trobar-se amb personatges sorprenents i màgics que li aporten altre tipus de respostes, diferents, més directes i menys educades que les que les seves amigues s’atreveixen a donar-li.
Un viatge entre realitat i subconscient que ens permet reflexionar sobre aquestes realitats difícils que rarament apareixen al meravellós món filtrat i estilitzat d’Instagram, Tik-tok… i trobar respostes diferents del que ens diria Internet o el nostre nou amic Chat GPT.
Com dèiem, un punt de partida interessant i prometedor. El problema és que el desenvolupament d’aquesta base dramatúrgica no arriba a enlairar-se gaire. Els diàlegs, les reflexions, les idees que se’ns transmeten no acaben de trobar res de nou, cap angle o sensibilitat noves que ens permetin descobrir o redescobrir alguna nova veritat en l’espectacle. Que ens travessin la pell.
Direcció i interpretacions van una mica en la mateixa línia. Són honestes i ben intencionades. Valentes i sinceres. Artísticament, però, pobres.
L’espectacle té una textura més aviat de Teatre Aquitània, de broma fàcil i desenvolupament argumental no gaire sorprenent. Sembla com si l’autora hagués estat més centrada en un objectiu concret, en passar pels punts A, B i C… que no pas en deixar-se perdre pel perillós bosc de les muses, ombrívol i misteriós, ple de criatures meravelloses que et poden mostrar, si les saps seduir, el camí inesperat cap al País de les Meravelles.