Aquesta és la primera producció de la nova companyia «La Viciosa«, es tracta d’ALHAYAT o la suma dels dies, una idea original de Laia Foguet, dirigida per la seva germana Aura Foguet i amb dramatúrgia d’ambdues.
La idea parteix d’una experiència pròpia, com a voluntàries al camp de refugiats de Lagadikia a Grècia, que van viure l’estiu de 2016 la Laia Foguet i la Georgina Latre, una de les actrius de l’espectacle.
Una proposta de teatre social, gairebé documental que ens parla de la força de l’amistat i de la cultura com a vehicle de comunicació, com a força d’unió entre persones.
La Júlia (Georgina Latre) és arquitecte a Barcelona i arriba com a voluntària al camp de refugiats de Lagadikia, no sap bé quina serà la seva tasca, només coneix les enormes ganes que té de poder fer alguna cosa en aquest lloc, on les persones només poden esperar una solució que no els hi arriba.
O és que només vol netejar la seva consciència???
O és que només vol posar en evidencia la impassibilitat de la nostra societat???
Arriba al camp on coneix el Hadi, interpretat per Moha Amazian (un jove català de formació químic nascut a Vic, d’ascendència marroquina), un jove sirià de vint anys que en fa dos que està confinat en aquest camp mentre no fa res, només esperar. Ell voldria treballar i estudiar però no pot fer res més que esperar. La impotència i la incertesa de què tingui un futur el desespera. Allà hi viu amb la seva germana Samura interpretat per Manar Taljo (una actriu amb arrels sirianes), que llegeix una i mil vegades el mateix llibre, l’únic que té, mentre espera.
S’estableixen entre ells llaços d’amistat, i decideixen construir una biblioteca que els obri una finestra de llum a la seva espera. Després de traves burocràtiques amb la direcció del camp (paper interpretat també per Manar Taljo) aconsegueixen fer-ho possible. La biblioteca es diu Alhayat, que vol dir «vida» en àrab.
Amb aquesta proposta hem pogut copsar, ni que sigui de lluny, tot allò que passa mentre no passa res, les converses, els jocs, les il·lusions, els desitjos, els somnis i a la vegada la por, la impotència, el profund sentiment de solitud i abandonament.
Una proposta que ens ha ofert petites escenes de les moltes que van compartir la Laia i la Georgina en la seva estada en aquest camp. Petites escenes de vida d’un lloc on les normes són les que marquen l’activitat del camp i les relacions entre els qui hi viuen.
També ens dóna una petita pinzellada del paper real de les ONG’s «oficials», dels militars o dels metges que també tenen el seu espai en aquest camp de refugiats.
A l’espectacle es barreja català, àrab i anglès amb la intenció de mostrar la dificultat per comunicar-se, una de les situacions en la que es troben les persones que viuen als camps. Hem de dir que per nosaltres ha estat un hàndicap a l’hora de gaudir de la proposta, el nostre anglès «de pa sucat amb oli» ens ha fet perdre alguna conversa, que malauradament se’ns han escapat. Creiem que no costava gaire sobretitular alguna d’aquestes escenes.
Una posada en escena senzilla, que ens ha agradat força, si deixem «aparcat» el tractament dels idiomes. Però creiem que el millor ha estat la dramatúrgia absolutament punyent, i també unes acurades interpretacions, amb el suport de la sincronia del moviment de Yucef Zraiby.
L’escenografia d’Alexandra Pallejà juga amb les ombres d’El Gecko con Botas, la il·luminació d‘Èric Rufo i l’espai sonor de Pol Fontanals.
Una proposta que s’ha de veure i ens dóna una altra visió dels camps dels refugiats i de les seves dures condicions de vida. També «posa en valor» el sacrifici personal de moltes persones anònimes que tracten d’ajudar durant unes setmanes o mesos, amb el seu voluntariat.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ