Un espectacle que s’ha pogut veure a el Cafè Teatre Llantiol. Ara, «A 3 METROS, CIELO» s’ha traslladat per uns dies al Teatre del Raval en horari no habitual (22:30), cosa que a nosaltres ens facilita molt poder combinar en el mateix dia aquesta representació amb un altre.
No som massa de veure representacions de monòlegs còmics que tant sovintegen la cartellera teatral de Barcelona, i no pas perquè les menyspreem, sinó perquè amb la gran oferta teatral al nostre abast, preferim un altre tipus de teatre, potser mes de text, i que no se suporti en el fet únicament d’aconseguir fer riure als espectadors.
Malgrat tot sabem del cert que aquest tipus d’espectacle tenen una gran acceptació i omplen les platees de Teatres que aposten per aquest gènere. Som conscients també de què aconseguir fer riure en Teatre té moltes més dificultats que interpretar un text dramàtic, perquè necessita de la reacció immediata del públic en directe i sense aquesta reacció positiva, l’espectacle deixa de funcionar.
Per sort hem connectat des del minut zero amb l’actor Adrián Ridau, que de fet és l’ànima que porta gairebé tot el pes de l’espectacle. En aquest cas no es tracta ben bé d’un monòleg còmic, ja que posseeix almenys una dramatúrgia elaborada en clau d’humor al voltant del món de la parella, en el que molts de nosaltres ens podrem veure reflectits.
L’actriu Raquel Ramírez és el contrapunt que necessita l’espectacle, per desenvolupar un argument en el que es veu rapidament que en el món de la parella no és tot felicitat, perquè sovint sorgeixen rapidament els problemes en la relació i en la convivència del dia a dia, poden arribar a ser una constant.
Els espectadors veuran de seguida que el text està escrit per homes, i des de la seva visió, ja que en la «lluita» per la convivència, ella es portarà gairebé sempre el pitjor paper, en aquesta comèdia.
Hem de reconèixer que hem rigut força, ja que les situacions creades són totalment reconeixibles en el món de la parella; començant des de la primera cita on es coneixen, però especialment en els primers mesos i anys de convivència d’una parella jove.
Els tòpics típics més coneguts apareixen sense esperar gaire…. l’home necessita impulsivament fer «l’amor» … i la dona potser no tant perquè a ella l’atrauen altres coses ….. com per exemple anar de compres una i mil vegades; també la dona «aixafarà la guitarra» a qualsevol iniciativa que apunti l’home … i aquest acabarà fent allò que la dona vulgui.
En la nostra opinió l’argument agafa força en el moment que la parella es qüestiona tenir o no tenir fills, potser perquè en la seva colla d’amics comencen també a plantejar-s’ho i arriba un moment que sembla que és un tema vital, que s’ha d’abordar, si o sí. No faré espòiler, però aquest és potser el moment més aconseguit de la dramatúrgia de l’espectacle, malgrat que les situacions que planteja estan fetes des de l’humor absurd volgudament buscat.
Ens ha agradat molt, moltíssim la interpretació d’Adrián Ridau, que sap portar-se al públic al seu costat, fent-lo participar i aconseguint la seva complicitat.
Una proposta que no aspira més que a fer riure a un públic entregat i ho aconsegueix durant tota la representació. Creiem que d’ara endavant, sentirem parlar molt d’aquest actor, en aquest o en els futurs espectacles que pugui crear.
Per veure la ressenya original, noimés cal clicar en aquest ENLLAÇ