A mí no me escribió Tennessee Williams

12/03/2018

M’he emocionat igual que la primera vegada que la vaig veure.

És la segona vegada que he anat a veure “A mi no me escribió Tennesee Williams “, i us puc assegurar que és la segona vegada que surto molt emocionada del teatre. És realment impressionant la interpretació de Roberto G. Alonso. Pell de gallina i llàgrimes d’emoció.

El que té de bo, de tornar a veure una obra, és que sempre hi descobreixes nous detalls: ja sigui en la interpretació, en alguns gestos, mirades, en l’escenografia descobrint objectes amagats, alguns fins hi tot plens de simbologia; o en el text i la música, amb petites picades d’ull, que moltes vegades ens passen desapercebuts, com ha estat el cas d’aquesta obra, en la que cada cançó, cada coreografia i moltes frases del text, fan referència a obres de Tennessee Williams i d’altres pel·lícules emblemàtiques, com “Blade Runner”, “La Gata sobre el tejado de zinc” o “Memórias de África”, entre altres.

Quan la vaig veure per primer cop, vaig quedar fascinada tant per l’espai on es representava, com per la posada en escena; una posada en escena d’una bellesa indescriptible, aquella bellesa poètica que hi ha moltes vegades darrera de la pròpia decadència. Dons bé,  no em pensava que em tornaria a sorprendre, però quan vaig entrar a la sala Joan Brossa de La Seca, no vaig poder evitar fer un oh!!! de sorpresa, en veure aquell espai convertit en un lloc visualment impactant. Realment espectacular!!!

El final, una de les coses que més em tenia encuriosida, haig de dir que està molt ben resolt.

Bé, pel que fa a la resta no tornaré a dir-vos totes les coses per les quals penso que aquest espectacle és imprescindible, perquè seria repetir-me en tot el que vaig dir en la meva anterior recomanació.

Tot i que era dia d’estrena, els aplaudiments van ser del tot sincers i merescudíssims per a un Roberto G. Alonso visiblement força emocionat.

Només espero que no us perdeu aquesta petita joia.

Per cert, ja tinc la reserva feta per tornar-hi a anar, aquest cop amb un grup d’amigues. Serà la tercera vegada, tot i que algun dels meus companys l’ha vista fins hi tot sis vegades !!! De segur que en descobriré alguna cosa nova.

 

No badeu, les entrades s’exhaureixen ràpid.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

A mí no me escribió Tennessee Williams

A mí no me escribió Tennessee Williams

Una pieza con dramaturgia de Marc Rosich, que hace incursiones en la danza, el teatro gestual, el texto clásico, el playback, la canción en directo y la performance, buscando la proximidad con el público en un escenario no convencional.

SINOPSIS

Una mujer de edad indefinida explica sus penas. Con un gusto especial por la hipérbole sentimental, expone las desilusions que la han convertido en la persona que es ahora y se siente reflejada en los excesos de las heroínas de Tennessee Williams o de las divas de la canción. Detrás sus historias aparece una figura emocionalmente y económicamente desahuciada que lucha por la supervivencia con las armas de la ficción.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Marta TP

    Potser va ser el dia, potser les corredisses entre els carrerons que amaguen La Seca a les profunditats del Born… Però em vaig endur una bona decepció amb aquesta obra. Si bé és cert que no em va resultar avorrida (les peces musicals endollades constantment entre paràgrafs aconsegueixen donar cert pols al monòleg, tot i que en ocasions perd el nord i es vira un tant inconnex), sí que he de confessar que em va deixar una sensació d’indiferència, una d’aquelles que tanta llàstima fa a l’abandonar la platea.

    Teatre gestual, dansa, monòleg i playback, entre confessions i interpel·lacions directes amb el públic, que tot i que lleugerament descolorides, presenten un bon fil argumental. Les il·lusions i oportunitats perdudes amb l’amor, i tot allò que se’n deriva; records, evocacions dels fantasmes, somriures resignats pel que ja no tornarà, però tampoc mai s’oblidarà. Potser per sobreinterpretat, potser per unes desbocades ànsies de transmetre-ho tot en massa poc temps; però no em va arribar a seduir ni a provocar, no em va despertar res que no hi fos ja abans, més enllà de la curiositat per una obra certament diferent.

    A la seva defensa, una escenografia atapeïda però ben aconseguida. Una llàstima no haver pogut connectar més amb la mirada trencada d’en Roberto G. Alonso.

    03/04/2018

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    La força principal d’un bon monòleg resideix en compartir un relat interessant però, sobretot, en presentar un personatge potent i, valgem Deu, que aixó s’ha aconseguit: L’obra presenta a un inefable, esperpèntic i meravellós protagonista que té carisma i veritat però també transmet una amargura profunda i el dolor provinent del seu injust arraconament social aconseguint emocionar-nos. És realment impressionant la interpretació d’Alonso. Una petita joia que no us hauríeu de perdre. Si voleu saber-ne més podeu entrar a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/03/29/a-mi-no-me-escribio-tennessee-williams-porque-no-me-conocia/

    29/03/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui a La Seca he gaudit i no us podeu ni imaginar quant, amb aquesta obra escrita per Marc Rosich i Roberto G Alonso i que el primer dirigeix i el segon interpreta. Tracta i aprofundeix en un problema social que ens parla d’una dona que ho ha perdut tot, al seu amor, la seva vivenda, i que es veu obligada a viure sota un pont. Viu dels records del que va ser i en el que s’ha convertit, i ens va desgranant la seva història amb els preciosos vestits que guarda i que són l’única riquesa que li queda. Amb moments divertits i molts altres amb una càrrega emotiva brutal, que fan que no puguis evitar la llagrimeta, Roberto G Alonso ens delecta amb una interpretació que només puc qualificar de magistral. Una obra en la qual conflueixen dansa, teatre gestual i de text, música, cançons en directe, playback i performance. Una excel·lent escenografia i coreografia i un magnífic repertori de cançons de Mari Trini, Chavela Vargas, Lara Fabian entre d’altres. Una veritable joia, del millor que he vist aquesta temporada i que crec que ningú s’hauria de perdre. Fins l’1 d’abril.

    12/03/2018