M’hauria agradat veure’n més. I no per que la interpretació de Vicky Peña no fos fantàstica. Però sí per què la història, escrita per Tony Kushner, autor també d’Àngels a Amèrica, té altres dimensions, altres punts de vista, i sobretot altres fragments d’aquesta història. Hi ha pinzellades que han fet quedar-me donant-hi voltes. M’ha tocat endins el pensar en la culpa individual sobre allò que ens sembla col·lectiu. Sortir de nosaltres mateixos per conèixer, per comprendre els altres, les seves vides, les seves ideologies ens fa tornar a nosaltres, a casa nostra, diferents. Kushner, llegit per Mario Gas i interpretat per Vicky Peña travessa fronteres corporals i geogràfiques. I esquitxa de cruesa i de màgia, de fe i incredulitat, d’esperança i por les paraules de la mestressa de casa occidental de classe mitjana, que dins seu i dins la seva llar explica què i com se sent ara i en qualsevol moment. Com a ella la colpeja l’alta cultura i les petites vivències i descobertes. El seu entorn claustrofòbic i familiar i allò que no coneix ni entén. La seva és una vida qualsevol, voltada de llibres, de confusions, de dislocacions, de relacions trencades i complicades. Em quedo amb un viatge estroncat però viscut una part. Em quedo amb una treballada interpretació de Vicky Peña que brilla en els tocs d’humor, que et parla directament a tu, des de l’ull de la seva ment, a l’ull expectant de l’espectador. I amb missatges com el creure en la màgia, en tenir paciència, en el fet que l’amor té a veure amb la casa, i amb que tot allò que es toca es corromp. Agraïda també, d’un text que et permet voltar pel món, entre la seva gent i les diferents sensibilitats, asseguda a la butaca de l’estimat Teatre de Salt.
Carme Canet