Potser el més destacable a priori és que es tracta d’una recuperació del mateix muntatge original i amb el mateix repartiment: David Vert, Sandra Monclús, Nora Navas, Albert Triola (que en 2004 va substituir al desaparegut Quim Dalmau), Jordi Rico, Carme Poll, Nuria Legarda i Antònia Jaume.
Per Javier Daulte (Buenos Aires 1963), autor i director de la peça, ha estat molt interessant poder fer-ho:“Fue escrito a pie de escenario para ellos y el pequeño fenómeno que supuso esta obra hace 15 años justifica que la hayamos querido volver a hacer”.
Traduïda per Toni Casares va ser una producció de la Sala Beckett que es va estrenar el novembre de 2003 al Festival Temporada Alta, fent desprès temporada al Teatre Lliure des d’on va passar a la Sala Beckett. L’octubre de 2004 va fer també temporada a l’Antic Teatre.
S’han fet alguns canvis sobre l’obra original retallant algunes escenes i suprimint la mitja part «He recortado muchas cosas porque el espectador de hoy va más rápido y eso permite ir más directo».
Nominada als Premis Max 2005, es va endur el Premi Butaca 2004 al millor espectacle de petit format i Premi Butaca 2004 al millor actor de repartiment per a Jordi Rico.
Dues trames, interpretades pels mateixos actors, que s’entrecreuen en un joc enginyós i una posada en escena frenètica. Una proposta que requereix dels actors uns canvis de registre i de vestuari immediats. Entrades i sortides que ens fa pensar com deu ser darrere les portes que travessen una vegada i un altre per tornar convertits en el personatge de l’altra realitat. Un text de ciència-ficció que al mateix temps és un thriller i una comèdia, generes que com els personatges es barregen màgicament.
Poc importen les dissertacions «pseudo científiques» que ens expliquen, i que en molts moment som incapaços d’entendre, ja que queden diluïdes en la trama i acabem atrapats pel joc de personalitats dels diversos personatges que conformen les dues realitats paral·leles i per l’esbojarrada i estressant posada en escena.
Vuit ENORMES i mil·limètriques interpretacions; Nora Navas que veiem en el seu registre més “gamberro” i que ens ha enamorat en els seus personatges de Paulina i Angie, Jordi Rico amb un sensacional canvi de registre des de l’Andy, el germà disminuït psíquic del Robert, al personatge sense escrúpols d’Ojeda. Magnífica també Sandra Monclús que en aquest cas interpreta tres papers, el de Mónica Dalmessi, el de Gina i el de la Bàmbola, una nina. Ella interpreta també la cançó final “Harta de ti” amb música de Carles Torregrossa.
avid Vert també amb dos papers diferents, el de Robert el tímid científic enamorat de la seva companya i el de Sordo, el xòfer sequaç d’Ojeda, que s’acaba enamorant de la seva clienta Esther, una falsificadora de joies, paper que interpreta Nuria Legarda i que també és Alma, la cap de l’equip científic. Carme Poll és Rina, metgessa de l’equip i Mariana la governanta de la mansió Urkel. Antònia Jaume interpreta a Julia la matemàtica de la que està enamorat el Robert, i Celina, l’amant d’Ojeda. I finalment Albert Triola és el físic Max, enamorat de la Mònica i Senillosa, un assassí a sou.
Segons comenta el mateix Javier Daulte, el joc dels dobles és només «una excusa per validar la sospita de què tots habitem realitats paral·leles de forma habitual», d’una banda els nostres somnis i les nostres fantasies i d’altra banda realitat que vivim. Dos mons separats que coincideixen més del que volem o podem admetre.
D’alguna manera, tots habitem dos mons, tots som dos
4D ÒPTIC presenta la complexitat de veure dues obres a la vegada, els científics del laboratori Roosenvart que a causa d’un accident provoquen l’accés a una altra realitat on uns delinqüents preparen un assassinat a la mansió Urkel. I en aquesta complexitat rau per nosaltres l’enorme màgia d’aquesta peça.
Una escenografia senzilla que els mateixos actors transformen de laboratori en menjador de la mansió i unes interpretacions que com hem comentat, són magnífiques.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ