Què ens passa?
Amb aquesta pregunta comença el solo d’Ada Vilaró.
Aquest monòleg es va estrenar fa uns mesos al TNT i avui teniu l’oportunitat d’anar-lo a veure a la Sala Beckett. Dic avui perquè tan sols ha estat programat dos dies.
Què ens passa? Perquè hem d’estar sempre bé?
Què volem? Ser algú? Triomfar? Tenir-ho tot?
Quin sentit té tot plegat?
“360 Grams” parteix d’una experiència personal que la pròpia Ada Vilarò va viure, quan en el 2010 se li va detectar un càncer de mama en el que va perdre un pit. Per una dona, el pit és una part fonamental del seu cos, és la seva feminitat, la seva imatge i la seva identitat. Perdre’l és una experiència molt dura. És una pèrdua, i com a tal, es necessita un procés de dol per tal de poder-ho acceptar.
“Tinc només un pit i no per això el meu cos deixa de ser bell”
Ada Vilaró comparteix la seva experiència primer des de la reflexió. Preguntes directes que ens fan plantejar quines són les coses que ens empenyen a formar part d’un col·lectiu, que l’únic que vol és voler, voler i voler. Voler ser algú, voler tenir, voler triomfar, voler ser perfecte, voler agradar, ser millor. Ho volem tot!!! I això implica temps, molt de temps, i llistes, moltes llistes. Llistes en les que hi tenim apuntades coses que volem fer, coses que volem aconseguir,…
De cop apareix el silenci. I reflexionem.
Les taronges són presents en tota la representació, és l’element de fusió més important dins la posada en escena, són el lligam, la simbologia i el fil conductor de les diferents escenes.
“360 Grams” és una proposta que uneix interpretació, llenguatge visual (imatges, escenografia, il.luminació)i llenguatge escènic (gest, moviment, coreografia).
Ràbia, tristesa, por, disgust, plor, soledat, silenci, mirar-se davant del mirall, dubtes, postures, neguit, sentir-se menys atractiva, rebuig sexual, sinceritat, positivitat, prioritat, valorar, ganes de viure.
“360 Grams” és una crítica als canons de bellesa, una crítica a la superficialitat, un desafiament als estereotips, una reflexió sobre qui som, qui volem ser i quines son les nostres prioritats. És valorar, viure i celebrar cada instant de la nostra vida. És trencar normes. És acceptar-se tal i com som. És gaudir de les petites coses i celebrar que som vius. Perquè tal i com diu l’Ada, “la vida és una festa”
“Quan la vida et parteix en dos es desplega davant teu l’oportunitat de travessar el dolor i redescobrir el misteri de la bellesa. Una bellesa política que combat la superficialitat i desafia estereotips. Que em transforma i et transforma. Una bellesa que és la que és, amb les seves diferències. Una veritat que abraça i estima la vida. La teva mirada compte, és important, suma. Com va dir John Berger: No estic despullada tal com sóc, sinó que estic despullada tal com tu em veus”
Amb aquest vestit també si pot viure.
No us la perdeu!!!