És al primer cant de L’Odissea que comença amb el mateix autor, Homer, invocant a la Musa per saber de l’experiència d’Odisseu en sortir de Troia després de deu anys de setge. La resposta, però, no es fa gaire esperar, i és el mateix Homer qui s’evidencia com un gran coneixedor de la raça i condició humana i com aquesta és capaç de tirar pilotes fora quan li convé i convoca una gran assemblea dels habitants de l’Olimp, dient-nos que: «Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses! / Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos, / per insensats i per boigs, els qui es busquen dolors sense mida».
Homer ja va voler netejar-se les mans amb allò que el destí ens ve des de ben a dalt, si no que sovint, el destí únicament el dictem nosaltres mateixes i únicament el redrecem, si podem, nosaltres mateixos. Tot i que de vegades esperem una mica més abans si el miracle succeeix abans no prenguem mesures. O el que es tradueix com un clàssic: «Això et passa per pallús».
I és que bé en som de pallussos. Com bé que ho són els tres desgraciats protagonistes de Volver a Madryn. Uns pallussos que no fan res bé i estan disposats a explicar-nos què és el que veritablement els uneix a Madryn, fent-ho amb tots els seus ets i uts i fent-nos veure que més que uns grans herois no són més que unes víctimes de les seves mateixes circumstàncies.
Una vegada ens endinsem a la Sala Fènix, ens trobem als tres personatges ballant despreocupadament en una discoteca qualsevol de la costa. No fa on sigui ni com es digui per què totes són iguals. Ballen despreocupadament, passant-s’ho bé. Recordant-nos com podia ser una discoteca o bar de copes a aquella llunyana i distant Madryn, perdent-se en l’etilisme a ritme de house i d’eurodance.
Els personatges, però, els tres protagonistes i el seu cercle proper, funcionen com una pel·lícula dels Germans Coen: Desgraciats que pateixen desgracies mirant de sobreviure en un món més que hostil. Això no vol dir que cap dels tres sigui aigua clara, però mira d’anteposar-se. Una vegada aquí, ja depèn del tarannà de cadascú d’ells el seu mode de procedir i d’arrossegar-se per l’escorça terrestre i per Madryn. Que no és de ni bon tros la seva estimada Ítaca, sinó una Troia de la qual fugir a l’esdevenir, ja pel costum i els anys, fills d’aquesta.
Perquè més enllà del vincle familiar que els uneix, i que cadascú es pren d’una manera ben diferent, que va des de l’afecte fins a aspectes molt més prosaics, el que els uneix és ser fills de la misèria humana que s’arrossega per Madryn, una petita ciutat costanera que només té sentit quan arriba la temporada estival.
La resta del temps, però, Madryn esdevé un purgatori en vida. No és un destí ni un origen desitjable. Madryn és també aquella avorrida ciutat costanera que Morrissey descrivia al seu clàssic «Everyday is Like Sunday» i que només li permetia clamar un: «Come Armaggedon, come!». Madryn és simplement un purgatori en vida banyat per la costa del qual ningú pot fugir per via marítima. Potser endinsant-se dins d’aquest gran blau trobarien un munt de respostes de dubtes que mai es van atrevir a preguntar o és només aquella por d’un a perdre’s per sempre? Tant fa. A Madryn ja estan perduts i és l’únic lloc que els accepta.
I és potser aquesta desesperació a una cíclica vida grisa sense cap nou additiu la que fa que s’abraci la idea de transgredir les normes de conducta per a poder segar les cadenes que els empresonen d’una forma o d’una altra. És potser allò que fa falta? O és l’inici d’un nou procés d’autoconeixement? La trajectòria erràtica de cada un dels personatges els fa beure oli en més d’una ocasió, sovint per esdevenir massa necis per a confiar en un món en el qual ells tampoc confien. Però no poder fer més que agafar-se a la roda del molí i mira que no els endugui la corrent en aquesta narraciò fragmentària en la qual coneixem menys veritat de la que volem conèixer i sabem més veritat de la que la nostra honestedat ens permet. Obrint-nos així un oceà de possibilitats en la qual cap personatge en surt ben parat del tot.
La seva moral és més que difusa i de vegades són moltes les paraules que s’haurien de pronunciar i no es pronuncien i trobem que aquest viatge al fi de la nit va iniciar-se fa molts anys i que només tornen quan creuen que han de tornar o quan tot allò que els va unir, els ha deixat. Tornar a Madryn només serveix per adonar-se de la seva absent redempció o potser la celebració de no haver-se de redimir en haver-se trobat amb personatges encara pitjor que ells i nosaltres gaudim del plaer culpable de gaudir de la desgràcia aliena, la schadenfreude, en veure que han guanyat els menys dolents de tots els dolents gràcies a les decisions que, en el seu moment, van prendre i que podia portar-los per camins molts més foscos si haguessin callat davant d’una injustícia o haurien parlat davant d’una situació justa.
