Verbagàlia és l’obra que l’Albert Arribas ha muntat a partir de dues obres de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia, dos monòlegs que comparteixen una mirada, la de dos éssers que semblen haver dimitit de viure, necessitats d’afecte, que viuen sense haver acomplert les expectatives amoroses que algun dia van tenir. Tots dos comparteixen també una mena de fatalisme que, sobretot en el casa de la tieta, frega la desesperança i, fins i tot, el cinisme.
La posada en escena d’Arribas és sòbria i molt audaç. Imagineu-vos una tarima petita, dues cadires, la llum i el so (amb disseny de Lucas Ariel, capaç de crear una atmosfera pètrea sense escarafalls), una actriu i un actor sobre els qui recau tota la responsabilitat i el pes dels monòlegs. Paula Blanco interpreta la tieta i té una feinada, perquè l’Arribas li fa fer una cosa que he vist poques vegades: li demana a l’actriu que es mantingui els quaranta minuts a punt d’explotar però sense fer-ho, sense acabar de fer-ho, amb el to de qui ja hi ha pensat un munt de vegades en tot això, de qui potser hi pensa cada dia, de qui potser ja no pensa una altra cosa i ho repeteix com una salmòdia indefugible. Hi ha moments amb què s’expressa amb sornegueria, burlant-se d’ell, perquè hi ha un ell a qui recorda i de qui ens parla, d’ella mateixa, de com han anat les coses…, però sempre s’imposa la dona desesmada.
L’Oriol Genís és el Mero, un personatge que sembla que l’autora hagués escrit per ell fa 125 anys. Menys complexe que el de la tieta i amb més espai per a l’humor i certa modulació emocional…
La verbagàlia, la xerrameca extraordinària de Víctor Català via Blanco i Genís atorga a la nova Sala Àtrium encara més lluentor després de la seva remodelació, i posa el llistó ben alt per a la nova temporada.