És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som.
I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa pública. A Un segundo…, participa i no nega la irrealitat d’allò que li mostrin, participa de la fantasmagoria per a trobar-hi brins de veritat que tenen a veure amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta.
La música en directe (amb coples que el mateix Lorca havia interpretat o una versió fantàstica de l’Omega de Morente & Lagartija Nick) té també un paper important, ja que obliga els personatges a repensar allò que han decidit.
No us perdeu Un segundo bajo la arena al Maldà, podreu jugar, ballar i somiar, i després sortir al carrer del Pi i veure-ho tot amb uns altres ulls, que ja és molt.