Aquesta és una peça escrita el 1937 per Ödön von Horváth (Edmund Josef von Horváth, 1901-1938), dramaturg i novel·lista austrohongarès exiliat a París, on va morir el mateix any de la seva arribada a causa d’un accident. Tota la seva obra està impregnada de la crítica contra el feixisme i els perills que aquest comporta.
UN FILL DEL NOSTRE TEMPS és doncs una obra que parla del feixisme i que podem veure aquests dies a la Vilella. Una peça que ja es va poder veure al Teatre Akademia en 2012.
Traduïda i magníficament interpretada per Andreu Carandell, ens explica la història d’un soldat que viu en una època de forta crisi, a l’atur des del mateix moment del seu naixement, veu en l’exèrcit la seva única sortida.
Una obra ambientada en el temps en què a Alemanya un índex elevadíssim d’atur, i una gran insatisfacció social es va convertir en cultiu propici per l’aparició del nazisme.
Escrita amb la idea d’analitzar les raons que poden portar un jove a allistar-se a l’exercit nazi, i a participar en les proves bèl·liques que a través de la Legió Còndor, es van fer al País Basc, recordat sobretot pel bombardeig de Guernica.
Una dramatúrgia que a través del pas del temps ens explica l’evolució d’aquesta persona des del seu entusiasme inicial, amb el ferm convenciment de què fa i el perquè ho fa, fins al desencís vital que li provoca la crua realitat a la qual es veu abocat en perdre un braç i haver de deixar l’exèrcit després d’aconseguir la seva tercera estrella platejada.
Andreu Carandell interioritza aquest drama i ens fa viure amb ell les condicions de pobresa de la infantesa d’aquest soldat quan recorda que feia castells i com amb tres anys passava molt de temps arraulit a causa del fred, la seva justificació de la violència en cas de guerra, la seva fe cega en el capità que dirigia el seu batalló, el seu enamorament, la percepció de la corrupció, la intransigència i l’odi en la societat que l’envolta i la seva absoluta desesperança. S’ha convertit en l’individu que no compta, en una de les persones que ell menyspreava quan sent soldat vivia en un món on l’únic que importava era la Pàtria.
Una acurada posada en escena amb una magnífica il·luminació de Paula Miranda i Alfonso Ferri, l’espai sonor obra de Lucas Ariel Vallejos i el vestuari de Ricarda Papst.
Una proposta valenta i absolutament necessària amb una molt bona tasca d’interpretació i de direcció.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ