Recordem breument l’argument: dos matrimonis de mitjana edat es reuneixen a la casa d’un d’ells per tal de solventar un conflicte entre els seus dos respectius fills. La cortesia, l’educació i la gestió emocional de la que tant presumeixen els anfitrions acaba caient per terra en la mesura que avança l’obra. Tot per posar sobre la taula la següent qüestió: som caníbals que mengem amb forquilla i ganivet?
El cert és que una adaptació d’Un déu salvatge és apostar per un cavall guanyador. I en aquesta ocasió, a més, no s’ha escatimat en elements reclam: un elenc de primera espasa (Pere Arquillué, Ivan Benet, Laura Conjero i Laura Aubert), la direcció de Pere Arquillué i una adaptació del text original que se situa directament a Barcelona. Com no trobar ridícula la nostra propia burguesia?
El resultat no podia ser altre que satisfactori: rialla darrera rialla en un text que sembla que no hagi envellit gens. Un petit però: la direcció ha estat al meu entendre una mica estàtica i amb la introducció de certs elements tecnològics que no han estat del tot encertats. Sigui com sigui, seguim veneran aquest déu tan poc contingut i directe.