Deixem pels qui tenen altaveus més potents la responsabilitat del menyspreu i la indiferència amb què bona part del món de la cultura catalana ha tractat l’any Estellés. Són figues d’un altre paner i els espectadors només podem lamentar-nos, entristir-nos, resignar-nos, però per dins.
Per sort, hi ha excepcions (que compensen però no consolen). Fa pocs mesos ho va fer la Sala Atrium també amb Coral Romput i ara, el Heartbreak Hotel (dels qui hores d’ara ja podem dir que han dissenyat la millor programació teatral d’aquesta Barcelona tan insulsa) aborda el mateix poema estellesià per a convertir-ho en el muntatge poètic/teatral/musical què sé jo!, de la temporada. A veure si enceretem a explicar per què.
Qualsevol que s’acosti a Coral romput, s’acosta a Estellés i a un poema canònic i icònic de la literatura catalana, a un poeta ineludible per a entendre la poesia en català del segle XX. Sí. Però també afronta l’empresa gens fàcil d’invocar un enregistrament tant o més icònic que el poema, com ho és el que Ovidi Montllor i Toti Soler van fer a 1979. La idea i posada en escena que dissenya Pere Arquillué conjumina la sensibilitat necessària Dir el poema, atorgar el protagonisme al text, al poeta, a l’Ovidi i a la música de Toti Soler sense caure en la temptació de voler quedar per sobre de cap d’ells. Arquillué exerceix el paper de transmissor d’un mite: el poema i l’enregistrament del poema, que forma part de la memòria col·lectiva de molts i que, amb la feina del rapsoda i del músic (Carles Coronado, de qui podem dir el mateix que hem dit de l’actor pel que fa a la música). L’austeritat i el respecte amb què aquest Coral romput gravita per la sala no escatima ni un gram d’emoció, perquè els qui no vam tenir la sort de veure l’espectacle original dels setanta en directe, de sobte, convoquem l’Ovidi Montllor, el Toti Soler, el Poeta, i ens adonem de quant de flamenc té també la relació Arquillué/Coronado i Ovidi/Toti, i revivim totes les vegades que hem escoltat el doble CD de BMG-Ariola, i l’hem plorat. I plorem a la sala petiteta del Heartbreak que, de cop i volta, esdevé un temple, una assemblea que empeny conjuntament per a assolir un estat de sensibilitat extrema i irrepetible que se t’abraona i et penetra, no pel cervell ni pel cor, sinó pels porus i no et deixa respirar.
Trobo que m’he exaltat una mica, però és que em sembla que he assistit a l’espectacle de la temporada i que, a partir d’ara, quan posi el doble CD de l’Ovidi, pensaré en el vespre que vaig ser al Heartbreak Hotel de la plaça de l’Olivereta. Gràcies, Teatre, perrecordar-nos que no estem sols i que, malgrat tot, la bellesa troba escletxes per escolar-se entre tanta immundícia.