Ja ho vam parlar fa uns dies, volíem tornar al teatre i volíem desconnectar per un moment i riure. Possiblement per aquest motiu vam decidir anar a veure aquesta obra del Jordi Casanovas. Tant per les seves comèdies negres, com pels drames que ha dirigit semblava una bona opció.
Una parella estrena habitatge en el camp i per celebrar-hop conviden al cercle íntim d’amistat d’ella. A partir d’un sopar entre amics que sembla que s’amaguen petites (i grans) mentides, un sopar que hauria de ser tranquil es converteix en una bogeria on sembla que pot passar de tot i que anem cada minut a un esglaó superior.
Amb un inici més que convencional, tot comença a tombat-se. De mica en mica es va accelerant i desencadena en el que sembla un sopar una mica macabre pel camí que va prenent. Successos inicialment dramàtics es converteixen en humoristics.
Com no, també hi ha aquest humor tan característic dels catalans. L’humor escatològic entra en un moment en escena i la platea sembla que se’n va a enfonsar. Les rialles comencen a ser més cridaneres i comencen els comentaris. Mira, mira….
En definitiva sembla que la gent s’ho ha passat d’allò més bé; un divertiment per aquests dies que volem desconnectar. Però jo no he gaudit d’una comèdia com m’esperava (o desitjava). Un gran aplaudiment del públic, ovacionant als actors (que s’ha de dir que ho han fet força bé)
Personalment, i com sembla aquí és la meva opinió, l’obra s’ha fet llarga, hi ha hagut moments en què volia mirar-me el rellotge per veure quan faltava (però impensable treure el mòbil per mirar l’hora). Les situacions massa inverosímils per poder entrar.
Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç
I ara el més important, aneu al teatre i digueu la vostra. Que com sempre això és una opinió personal, una valoració com qualsevol altre, però que vosaltres heu de dir la vostra. #OmplimelsTeatres #CulturaSegura