Solstici d’Agustí Franch, és la segona peça de la trilogia Històries inevitables, iniciada l’any 2021 amb Ximpanzé, un text teatral del mateix autor, que explicava la història d’un home trans embarassat.
Agustí Franch, amb aquesta segona proposta, dona visibilitat a dos dels trastorns mentals més diagnosticats i a la vegada més estigmatitzats de la societat, la depressió i l’anorèxia.
Un text escrit molt ben documentat a partir d’històries i testimonis reals de persones que pateixen aquests tipus de trastorns, i molt ben treballat en l’àmbit interpretatiu per la realitat en què se’ns presenta dalt d’escena.
Escenes plenes de detalls on moltes persones del públic es poden sentir fàcilment identificades pel realisme del seu contingut, o pels que no ho han patit, descobrir com es viu una malaltia mental, i d’aquesta manera deixar de jutjar i estigmatitzar-los.
Un text molt ben estructurat.
Un contingut en què tot i la duresa en la qual es mou, s’hi troben alguns punts divertits.
La banda sonora i la música en directe són un personatge més de la història elements clau per l’Anna.
Molt bones interpretacions de Míriam Tortosa i Isidre Montserrat dels personatges principals l’Anna i en Ginés, i de la resta de personatges que surten al llarg de la representació.
Molt original la manera de fer visible el que passa pel cap d’aquestes persones, a través de l’actriu, músic i cantant Cristina Vallribera, que a part d’interpretar a la germana de l’Anna i als fantasmes interiors dels dos protagonistes, també posa música i veu a l’espectacle.
Solstici parla de les malalties mentals, de la por, de la soledat, dels fantasmes que ens persegueixen, de l’éxit i del fracàs.
Us animo que hi aneu per dues raons, pel contingut i per les interpretacions.
