La importància del Smiley original residia, principalment, en utilitzar els mecanismes habituals de la comèdia romàntica cinematogràfica posant a dos joves homosexuals en els rols protagonistes, fent-los viure la història en primera persona i no relegats, com de costum, a un simple acompanyant o alleujament còmic. D’aquesta manera, Guillem Clua visibilitzava i normalitzava un col·lectiu que mereixia trencar aquest sostre de vidre i oferia al públic gai una ficció amable on poder riure, pensar i sentir-se representat, sense obviar la seva idiosincràsia i alguns tòpics dels quals també és saludable fer broma.
Amb aquesta seqüela, Clua fa un pas més enllà i, de forma gairebé inevitable, trasllada aquells personatges a uns conflictes i unes trames més madures, relacionades amb la crisi dels quaranta però sense perdre el seu fresc sentit de l’humor. La peça funciona complementàriament per aquells qui siguin fans de la primera. Resulta entranyable retrobar-se amb aquest parell de personatges i saber què ha passat amb les seves vides (experiència molt poc habitual en teatre). Però qui no hagi vist la primera part, trobarà una proposta divertida sobre balanços vitals i fantasmes amorosos del present, passat i futur amb la qual tothom es podrà identificar, entretenir i emocionar sense cap més informació que la que veurà sobre l’escenari.
Per cert, l’obra original s’ha fet a molts països i amb gran èxit a tot arreu però, pel públic català, gran part de la màgia d’aquesta història és inseparable de la química i les interpretacions d’Albert Triola i Ramon Pujol, donant vida a un Bruno i un Àlex tan carismàtics, adorables i autèntics que voldries que fossin els teus amics. I, de fet, després de tant de temps, en certa manera, ja ho són. Coses de la ficció ben feta…