Dimarts va tenir lloc al TNC un concert dedicat a Carles Santos inclòs dins del Barcelona Obertura Spring Festival (primer festival dedicat a la música clàssica que se celebra a Barcelona del 4 al 17 de març d’enguany).
El títol d’aquest homenatge en format concert SE’NS N’HA ANAT EL SANTOS AL CEL, és obra de Jordi Oriol, qui va treballar amb Carles Santos en la seva última creació “Esquerdes parracs enderrocs” que es va poder veure a la Sala Tallers el maig del 2017. Un concert a partir de l’obra simfònica de Santos com a compositor i amb la direcció musical de Wanda Pitrowska (Xavier Albertí), al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
Carles Santos Ventura (Vinaròs 1940-2017) va ser un dels artistes més inclassificables i fascinants de l’escena catalana, compositor, pianista, performer, autor i director teatral.
Nosaltres hem intentat veure les seves transgressores propostes teatrals, entre les que recordem a més de l’esmentada, “Patetisme il.lustrat” al TNC en 2015, “El gran teatro del mundo” i “Schubertnacles humits (els urinaris públics europeus)” ambdos al Lliure en 2012, i “Maquinofòbiapianolera” al Mercat de les Flors dins del Festival Neo 2012.
L’espectacle de dimarts va voler recordar únicament l’obra musical de Carles Santos, ja que en paraules de Jordi Oriol, «L’homenatge més gran que se li pot fer al Santos és tocar la seva música«.
En iniciar-se l’espectacle, una pianola toca de manera autònoma la primera peça feta amb els set moviments, en una gravació feta pel mateix Carles Santos. El teló s’enlaira i les cadires són ocupades pels membres de l’OBC i l’entrada a escena de la «directora polonesa» Wanda Pitrowska (Xavier Albertí), que els dirigirà.
Seguidament s’interpreta Sama Samaruck Suck Suck que es va poder veure al TNC la temporada 2002-2003. Sense interrupció els set moviments de Belmonte l’espectacle de dansa que Santos va escriure per a la companyia Gelabert Azzopardi (estrenat al Mercat de les Flors, el 1988). Per primera vegada s’escolta en versió d’orquestra simfònica.
Un piano està suspès damunt l’escenari. Un gran ventilador que suspès, apareix a escena un moment. Una gran pantalla amb imatges difuses. Fum a la banda dreta de l’escenari. El piano baixa……
La quarta peça del repertori és de Wanda Pitrowska (Xavier Albertí), creada especialment per a aquest concert, una oda amb aires de Santos a l’home que va immortalitzar el crit de Tarzán. El tenor Antoni Comas, que també va treballar amb Santos en nombrosos projectes, emularà a Johnny Weissmüller i efectuarà piruetes penjat d’uns arnesos, mentre emet el conegut crit. La composició està inspirada en la coneguda Cavalcada de les Valquiríes de Wagner.
Aquest (segons el nostre punt de vista), va ser l’únic moment realment sorprenent de tota la posada en escena (per cert … força avorrida), … moment que va ser aplaudit amb entusiasme, tot just va començar.
L’espectacle va finalitzar amb l’obra de Ricardo i Elena que Santos va dedicar als seus pares i que es va poder veure al TNC en la temporada 1999-2000. En aquesta peça, i segons van comentar a la roda de premsa, Wanda Pitrowska tindrà “una relació copulativa amb l’esperit de Santos” al piano i ella “el rebrà amb la voluntat de ser posseïda” per l’instrument i “arribar a una comunió musical diversa bastant complexa”.
Els arranjaments del concert són obra de Jordi Cornudella i Pere Josep Puértolas. La direcció musical ha estat a càrrec de la personalitat femenina de Xavier Albertí, la “irreverent” Wanda Pitrowska.
Nosaltres admirem la capacitat que sempre ens ha demostrat Xavier Albertí, en tot el que toca, des de la seva increïble capacitat d’explicar amb claredat qualsevol tema en roda de premsa o presentació (sense ni un paper davant seu), passant per la seva direcció artística del TNC, o com a compositor, intèrpret musical o director d’orquestra. Malgrat tot, creiem que el paper travestit de Wanda Pitrowska, ja està més que cremat i no aporta res a un espectacle com aquest. Tot al contrari.
Potser esperàvem un espectacle-concert «mes SANTOS» i és per això que ens ha decebut i ens ha avorrit força.
Per altra banda hem trobat a faltar algunes imatges del personatge homenatjat i algunes paraules de la «directora» fent una petita glossa de l’artista.
Aquesta vegada, creiem que en Jordi Oriol no l’ha encertat pas.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ