Sovint, el nostre desig de transcendència està vinculat a molts més factors que la crida de la natura a deixar un pedaç nostre al món després nosaltres hàgim marxat. Una empremta genètica que s’estengui a través dels eons, molt més enllà d’un simple cognom o d’una nissaga familiar.
Aquest empeny, o absència d’aquest, és quelcom que ens turmenta d’ençà que vam esdevenir sapiens sapiens, i és per a això que, d’una forma més o menys arbitrària, s’han establit lleis religioses i estamentals per penalitzar a les mares que no donin fills a la causa. Sigui aquesta causa un culte, la pàtria o un seguit d’idees que determina i condiciona la vida d’un segment de població. Sovint, el no seguir aquestes normatives que solen ser força inflexibles, converteix a les dones en éssers mancats i/o tarats, que són incapaces d’assolir tot allò el que s’espera d’elles. I per extensió també dels seus acompanyants.
Amb l’abandó de la religiositat, ha estat les fèrries estructures de poder polític i capitalista el que ha demanat constantment aquesta producció, creant també una nova necessitat del capital confiant que aquests nounats també tindran els mateixos neguits i necessitats que, sempre que es pot, d’una forma de neguit existencial i de transcendència, aprofundint en un nou tipus d’espiritualitat ple de preguntes.
Les preguntes, però, són -gairebé sempre- les mateixes: «Vull donar a llum a un nou ésser?», «Sabré tenir cura d’ell?», «Sabré tenir cura de mi mateix?». A partir del fet d’infantar, o inclús abans, progènie i progenitors esdevenen éssers totalment indissolubles, si el capitalisme, la desgràcia o Ana Obregón no tenen res a dir al respecte. El desig i necessitat de mantenir viva la flama també serveix a la inversa, com bé sabem en conèixer la condició humana i la del ximpanzé més llest de la classe amb una navalla i la necessitat d’obtenir i perpetuar-se en el poder, perquè és per a això que la majoria de les profecies sempre comencen amb l’arribada d’algú nou al taulell d’escacs. Algú que acaba traient a una altra fitxa d’aquest mateix taulell, sigui per lluita o dependència fins que el cicle vital torni a ajustar-se d’alguna manera.
Salve Regina aprofundeix, des d’una comicitat més que transversal, en els dubtes habituals de la maternitat, fent-nos qüestionar si és sempre el nostre desig o instint el que s’imposa, o és una decisió presa a partir d’una imposició religiosa/moral que decidirà varis dels aspectes de la nostra criança i dels nostres successors. És impossible no pensar en l’infant de Betlem i la seva connexió mística amb el cosmos o d’altres nounats destinats a ser portadors de la bonaventura, ja sigui aquesta mateixa Regina protagonista, que és capaç de trobar l’esperit sant, que és una tradició heretada de les religions grecollatines, en una clínica de fertilitat, o en el nen lama que deixà de ser l’escollit per esdevenir en un raver eivissenc, evidenciant que el destí no existeix i que és una cosa que ens trobem allà i en mesura del possible, mirem d’abraçar o distanciar-nos d’aquest fent que la mística se’n vagi pel clavegueram i abracem una humanitat plena de dubtes que no sempre som capaços de respondre, apropant-nos més a la lletra de la cançó que dona títol a l’obra de La Polla Records que a qualsevol altre himne vocal que ha de ser cantant entre pedra i vitrall.
Ángela Palacios no només es troba còmoda fent de Regina, sino que està esplèndida, fent-nos transitar del drama a l’humor ràpidament i deixant-nos un munt de reflexions i interrogants més antics que la nit dels temps a sobre. La resposta, possiblement mai la trobarem com a tal, perquè això precipitaria el nostre final com a espècie al adonar-nos de tot el sense-sentit que és la nostra existència, però el gaudir d’aquesta i de deixar-nos conduir per Ángela, ens acompanyarà sempre.