Assistir a una trobada entre generacions sempre pot ser interessant, atès que permet veure des d’una certa distància allò que es viu al dia a dia per, des de la perspectiva que ofereix el teatre, reflexionar-hi. Amb Red reflexionem mentre també ho fan els personatges de Lluís Soler i Ferran Vilajosana, que interpreten respectivament el conegut pintor Mark Rothko i el seu ajudant Ken. Quan a finals dels anys cinquanta el neodadaisme, l’art pop i altres corrents van començar a desbancar l’expressionisme abstracte que havia sorgit als Estats Units com a reacció a la Segona Guerra Mundial, el conflicte artístic i ideològic estava servit.
El text de John Logan (traduït al català per Jaume Coll) té una peculiaritat que encara fa més profitós l’intercanvi entre generacions i és que, a través d’un text profund que dona, però, prou marge per a no perdre’s res, acompanya l’espectador al llarg de tota la funció. Partim d’una admiració absoluta cap al pintor expressionista per part del jove aprenent per, a poc a poc, derivar cap a posicionaments gairebé contraris sobre l’art —però també sobre la concepció d’un model de vida— que acaben desembocant en un punt d’encontre que esdevé alhora punt d’inflexió en el final d’un viatge del pensament iniciat només noranta minuts abans.
La direcció del muntatge, a càrrec de Guido Torlonia, fa un molt bon paper coordinant l’efecte necessari i enriquidor de la il·luminació i, per descomptat, traient el màxim profit de les interpretacions hipnòtiques i absorbents de Soler i Vilajosana. El joc dialèctic entre els dos protagonistes és sempre actiu, rítmic i en cap cas farragós; la naturalitat dels actors, aprofitant l’espai de l’Akadèmia com a taller de pintura, fa despertar l’empatia i permet acabar comprenent, gràcies a l’escolta i parafrasejant Rothko a l’obra, que el fill s’ha d’escoltar i respectar el pare abans de dur a terme l’acció necessària de matar-lo.