RAMON, (un projecte compartit de Mar Monegal i Francesc Ferrer), vam intuir a la roda de premsa, que ens agradaría…. i ahir ho vam confirmar. Ens va agradar … i molt.
El Ramon està a la seva habitació de quan era adolescent, a casa dels seus pares. Fa uns dies ha trencat la seva relació de parella, perquè la Patri volia ser mare, i un nen no encaixa en el seu projecte de vida. S’hi ha instal·lat provisionalment mentre busca pis. És actor i assaja un text pel paper protagonista que ha de fer a la sala Gran. No acaba d’encaixar en el paper i finalment és acomiadat.
En tan sols quinze dies ha perdut la parella, la feina i la casa.
En aquesta habitació plena de records i d’andròmines dels seus germans, farà repàs de la seva vida al mateix temps que intenta encaixar la seva situació actual. La guitarra de la seva joventut l’acompanya en una reflexió sobre el pas del temps.
En Ramon va néixer un 29 de febrer i és el petit de tres germans, celebra els aniversaris cada 4 anys i està a punt de fer els 4×10.
Estructurat en dues parts molt diferenciades, com les dues cares d’un casete, la cara A ens fa riure quan en Ramon ens explica anècdotes de la seva infantesa, ens parla de les seves qualificacions escolars, del viatge familiar a Roma i de com li agradava actuar en els Pastorets.
La cara B ens fa aterrar a la realitat que viu ara, quan a punt de fer els 40 anys se n’adona que ja no pot continuar sent el petit de la família i que ha de prendre decisions. La malaltia de la mare, pal de paller de la família, farà trontollar l’estructura familiar.
Una delicada transició de la comèdia al drama, del riure al plor.
RAMON és una proposta que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps.
Francesc Ferrer porta quinze anys als escenaris i aquest és el primer monòleg que ha decidit enfrontar, la dramaturga Mar Monegal ha escrit el text per ell, i porten treballant tots dos, des del mes de gener. No és autobiogràfica, però està pensada i escrita pensant en el Francesc i tal com comenta la Mar, «en RAMON són ells dos al mateix temps«.
Una interpretació fantàstica que ha estat capaç de connectar amb nosaltres des d’abans que el seu personatge comences a parlar, la seva gestualitat, la seva mirada i la seva música ens ha sabut transmetre les inquietuds d’un personatge que de cop, es veu obligat a créixer, a abandonar la joventut en la qual volia viure per sempre. Un personatge que de cop és conscient que la seva vida també depèn de la vida de les persones que l’envolten. Un personatge que de cop, ha de triar sabent que la tria implica perdre allò no triat.
Francesc Ferrer interpreta el personatge del Ramon, però també interpreta els altres personatges que interactuen amb ell, … el pare, la mare, la germana, el germà, el metge, la Patri, ….
L’espai escènic d’Anna Tantull també està concebut des de la visió de la pèrdua, una habitació que es va buidant de contingut com la memòria de la mare. Música en directe del mateix Francesc Ferrer, disseny de llums de Conchita Pons i unes magnífiques projeccions audiovisuals de Josep Galindo (dramatúrgia de les projeccions) i Toni Roura.
Una magnífica proposta que estarà a la Sala Atrium fins al dia 1 de desembre.
Paga molt la pena. Creiem que cap «teatraire» se l’hauria de perdre.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ