Quanta, quanta guerra adapta la darrera novel·la que va escriure Mercè Rodoreda i que aborda els horrors de la guerra civil espanyola de la manera més sincera: a través dels ulls d’un jove de quinze anys que encara no ha aixecat, dins del seu subconscient, un mur prou sòlid de filtres, prejudicis i creences que li facin veure la realitat com no és. És així com l’autora ens trasllada el seu relat de la manera més directa i objectiva; fent sòlida la veritat més essencial.
La posada en escena va a càrrec dels Farrés Brothers, que despleguen el seu instrumental escènic fent un espectacle on la imatge, l’espai sonor i la titella componen una dramatúrgia visual i poètica, senzilla i sensible.
Tanmateix, sense conèixer la font literària original, sense poder avaluar si falten, sobren o s’ignoren elements importants del llegat de Rodoreda, l’espectacle no transcendeix, en el seu decurs, un viatge plaent a través de diferents moments d’una guerra sense conflicte. Cadascun dels passatges, meravellosament interpretats per Biel Rossell i sòbriament acompanyats pel Biel Serena (que construeix en directe un original espai sonor i afegeix un contrapunt dramàtic allà on és necessari), se succeeixen sense assolir mai una tensió dramàtica de conjunt, una acumulació argumental o conflicte escènic que ens connecti, més enllà de l’empatia, amb el jove Adrià (protagonista d’aquesta història). (La connexió entre intèrpret i públic apareix, d’acord, però no pas amb el personatge sinó amb l’actor, per la passió i entrega que aconsegueix en la seva feina.)
És així com, de manera agradable, sense res a retreure, amb moments de gran sensibilitat i bellesa, ens precipitem cap a un final que ens deixa, però, amb ganes d’alguna cosa més. De saber per què l’havíem de fer, aquest viatge. De quina necessitat o urgència ens constrenyia a fixar en imatges l’imaginari infinit de la novel·la de Rodoreda.