Els Amics de les Arts han volgut jugar sempre a una lliga alternativa, i atrevint-se a dirigir musicalment un espectacle, segueixen la mateixa línia. Pares normals, escrit a vuit mans entre Daniel Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) juntament amb Marc Artigau, és una de les comèdies musicals de la temporada. L’experiència de Minoria Absoluta és present en un muntatge que dirigeix escènicament Sergi Belbel, tant en la qualitat de les coreografies —a càrrec de Marta Tomasa— com en les interpretacions del repartiment, encapçalat per Enric Cambray (Aran), Júlia Bonjoch (Laia), Annabel Totusaus (mare) i Albert Pérez (pare).
Cal reconèixer que, quan comença la funció, la trama que s’enceta sembla més aviat simple i poc entretinguda, però el fil argumental evoluciona i s’anima a mesura que van sonant les cançons, totes compostes «al servei de la història» pel reconegut grup català i interpretades en directe per la banda formada per Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Les relacions entre pares i fills s’emporten el tros més gros del pastís, però la mort, l’amistat i les inseguretats també són temes representats en aquest musical íntegrament en català.
«Crec que podria odiar-te» és la cançó estrella de Pares normals, la que es repeteix al número final —llavors ja amb la incorporació d’una actriu ben jove que es posa el públic a la butxaca—, la que se segueix cantant per dins en sortir del teatre. I és que les relacions humanes són complicades i, de vegades, les expressions més senzilles d’amor i d’odi se separen amb una cortina ben fina. L’Aran, el protagonista, tot i que en algun cas força el to còmic, reviu records d’infantesa i joventut i viu situacions en la maduresa que posen de manifest l’entesa universal al voltant, per exemple, d’un «t’estimo» no correspost, de la mort de familiars o de la pressió per saber educar els fills.