Som al menjador d’una casa de poble un 16 de Juliol. Hi som, l’escenografia és senzilla i no ens cal res més per saber-nos allà i arribar a sentir fins i tot la calor i la humitat. Tot és molt familiar i molt pròxim: es prepara un dinar molt especial, un dinar de retrobada entre grans amics que fa anys que no es veuen perquè, clar, ja sabem, la vida! Ara som aquí, allà i a l’altra punta del món. I tot ens va molt bé! I què, com va? Molt bé, molt bé. Ei, que tal, com et va tot? Ui, molt i molt bé! Va tot bé? Si si si, però no tant com a tu, eh? Et va… bé, si, em va molt bé com ja he respost les 40000 vegades que m’ho heu preguntat!
Una pregunta a la sinopsis de l’obra: Cap a on es dirigeix la generació dels que van néixer als 80? En aquest cas sembla que cap a una vida d’excessos, de superficialitat, i de fugida. Fugida de la frustració i la desesperança. Acompanyem als qui anaven a menjar-se el món i al final ha sigut el món qui se’ls ha menjat. Veiem la tirania del desig. Ens arriba a través d’un text magistral de la mà (cap i ànima) de Víctor Sánchez Rodríguez, pel que, de fet, va guanyar el premi MAX a millor autoria revelació.
Però per tenir el nivell al que arriba aquesta peça cal més que un text: menció especial també a la interpretació de totes les actrius i tots els actors, sense excepció. Captiven des del primer moment i ens atrapen fins al final ja que en cap instant desconnecten. Hi ha moltíssima espontaneïtat, frescor, autenticitat. Hi ha molta veritat en cada paraula, en cada silenci, en cada mirada, en cada gest i en les relacions entre elles.
“ Brinde! Brinde pels meus amics! Aquestes magnífiques persones amb tanta empatia i tan bon cor que són capaces de plorar a uns nens esclavitzats a una fàbrica a Bangla Desh i són incapaços d’ajudar a una amiga”. Aquesta i altres dagues per l’estil comencen a sobrevolar l’ambient en el que, fins la moment, regnava una atmosfera de cordialitat i molt rosa, però en la que ja s’olorava la tensió entre els aromes de la paella. És una obra catàrtica per les veritats com a punys que ens colpegen i en les que moltes ens podem sentir reflexades. És crítica, és dura, és afilada i degota odi. És dolça, és divertida, és redoneta i degota amor. No ens deixa indiferents.
Com l’últim títol anuncia: se’ns n’ha anat de les mans. Val, ya fue. I ara?
Que no se us escape aquesta joia si teniu l’oportunitat de vore-la!