El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle.
David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència a l’hora de reivindicar la funció social de l’art, mentre que les altres dues i el fantasma del propi Discépolo representen el desengany i la poca confiança en la capacitat transformadora de la música, en aquest cas.
Mordisquito és una gran oportunitat per a gaudir d’unes veus excel·lents, i molt tangueres, que exploren les possibilitats del tango i de la música popular per a explicar històries que s’arrapen al carrer i a la quotidianitat. El cast és brillant i et duen des del primer moment a un ambient mig de «cafetín» i mig de «conventillo» que facilita la immersió en el món fantasmal (el de Discépolo) i pervers (el de la indústria musical) en què el grup de les tres cantants ha de passar comptes amb sí mateix per a esbrinar a què estan disposades a renunciar.