Denis de Rougemont afirmava en el seu cèlebre assaig sobre l’amor cortesana «L’amor i Occident» que la perfecció de l’amor és morir per amor, i tot que aquest no estava mancat de raó, sovint ens adonem que, de vegades la perfecció d’aquest resideix, és superar la mort d’aquest amor (o dels companys que ens atorgaven aquest) i amb resiliència, continuar empenyent la roca de Sísif.
La supervivència com un acte d’amor propi, però també d’amor a aquells que ens han deixat perduts enmig del bosc. Aquests que ens han acompanyat per aquest feréstec lloc no sempre ho han fet per voluntat pròpia, sinó que no sempre troben els gegants gentils que ens ajuden, sinó els llops ferotges que habiten i dormen entre la fullaraca i els arbres.
Podrem creuar, doncs, nosaltres aquest bosc? I una vegada allà, podrem travessar el pont? Què és el que ens espera allà? Ningú ho sap. És, aquest, el misteri de la humanitat i del qual encara no tenim resposta. Ningú sap que hi ha allà, al país d’hi aniràs i mai hi tornaràs, tot i que sempre esperem trobar allò que veritablement volem i abraçar-nos amb aquells que ja fa temps que ens esperen. I de mentrimentres, fem el que podem, mirant de no desencantar-nos massa, esgarrapant un record que després de l’amarga ganyota ens consoli i ens recordi que mai hem estat sols en aquest damer on sempre perdem fins i tot el barret.
Abraçar la idea de la immortalitat és, aquí, doncs, del tot estèril. Thanatos i Eros (tot i que també Storgé i l’Àgape) dansen com sempre i ningú ens ha convidat al ball. Només ens quedarem embadalits escoltant la música i prou, sense saber què fer o dir.
I és que Sembla que rigui ens recorda tots aquells mots mai pronunciats, sigui per descuit o per vergonya, o per a aquells que assumim que ja se saben i que per a això mateix no cal dir-los en veu alta, però aquests són -possiblement- els més importants, perquè són aquells que no s’endú el vent, tot i ser esborrats de la memòria en el moment més inoportú.
Sembla que rigui és una aproximació a la nostra condició de recipient mortal, de quan arriba l’hora, que mai és en el moment idoni, sinó en el que el caos del cosmos considera oportú. Algú que sempre és a les nostres vides, però que no té un rostre ni una veu que podem reconèixer, però que ens indica que podem passar i traspassar. El tràmit, gràcies a una incommensurable Mont Plans, se’ns fa molt més amable, tot i que la biografia del seu personatge ens convida a pensar que no és així, però sembla que rigui, sembla que plori… sembla que existeix, però d’una bufada, desapareix.