En aquesta ocasió, la nostra cita anual amb Woody Allen no només ve en clau cinematògrafica, com ve sent habitual des de fa dècades, sinó que també tenim l’oportunitat d’anar a veure l’adaptació teatral d’una de les seves pel·lícules, estrenada als anys noranta, la qual ha estat realitzada per Àlex Rigola. De fet, tenia molta curiositat per veure com es feia la posada en escena de l’obra, ja que en general les pel·lícules del novaiorquès acostumen a tenir una posada en escena molt teatral, però al mateix temps tenen una escriptura que combina diverses escenes i localitzacions amb un anar i venir àgil i constant que dificulta la translació a un únic espai. En aquest sentit, vist el resultat, podem afirmar que Rigola ha estat capaç de crear un espectacle totalment teatral, fidel a l’esperit original i que al mateix temps té entitat pròpia. D’aquesta manera, estem davant d’una adaptació excel·lent que ha sabut crear un espai nou molt adient i atractiu, així com una forma molt gratificant d’encadenar les diferents històries i personatges a través d’una posada en escena dinàmica i propera. De fet, una altra de les virtuts de l’obra és el fet d’apropar l’espectador a l’escena, integrant-lo en ella i fent evident que aquells personatges que estem veient i escoltant perfectament es podrien intercanviar a la funció per nosaltres mateixos o per qualsevol dels assistents, sent aquestos un més entre el públic.
Els sis actors construeixen uns personatges propers i saben com mesurar els aspectes còmics per tal de no caure en la sobreactuació. Així doncs, es fusionen amb l’esperit de l’espectacle mostrant una naturalitat que sap com connectar amb el públic. Gran part del mèrit recau novament en Rigola, el qual aconsegueix una direcció d’actors potent i una posada en escena admirable. En aquest sentit, l’espectacle és tota una delicia, ja que sap com esprémer al màxim el llenguatge teatral i com empatitzar amb l’espectador, tot fent-lo gaudir durant una hora i mitja mentre assisteix a una teràpia de grup sobre l’amor en parella.