Fa dos anys i mig es va estrenar Els veïns de dalt amb molt d’èxit de crítica i públic a la nostra ciutat, cosa que va provocar que es representés la mateixa versió paral·lelament a Madrid amb un altre repartiment. Ara tenim l’ocasió de gaudir d’aquest muntatge, sent una oportunitat per aquells que se la van perdre en el seu moment o per tonar-la a gaudir amb un altre repartiment, el qual funciona molt bé.
Com vaig dir en el seu moment, Los vecinos de arriba és una d’aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s’aconsegueix gràcies a l’ús d’una història quotidiana en la que, de ben segur, l’espectador s’hi veurà reflectit en més d’una ocasió, com acostuma a passar en les propostes d’aquest director i autor. Així, Cesc Gay dibuixa dues parelles amb formes antagòniques de funcionar, utilitzant el recurs de les rèpliques de forma molt eficaç i movent-se per una estructura convencional que li funciona. Tot i això, trobo una mica forçada alguna situació de la part final de l’obra, que malgrat servir per anar tancant la trama, no acaba de ser del tot encertada. En aquest punt, el balanç entre la comèdia i el drama em sembla una mica inversemblant, però en cap cas espatlla el seu conjunt.
D’altra banda, l’equip actoral reflecteix la seva química dalt de l’escenari i ens ofereix unes interpretacions que de ben segur agradaran a l’espectador, gràcies als matisos que Gay ha plasmat en els seus personatges i que els actors han sabut recollir eficaçment. D’aquesta manera, actors, director i text es fusionen perfectament en un muntatge que, sens dubte, ens farà passar una molt bona estona.