Dia d’estrena al Teatre Romea, dilluns ple de gom a gom espectant de veure l’obra de Claudio Tolcachir traduida al català.
La revisió d’aquesta obra que ha estat tot un èxit al món, sembla necessària. Possiblement la traducció de la mateixa treu una mica la part emocionant del teatre argentí, la força dels seus actors i de la seva empemta. Però amb tot, els seus elements tenen un engranatge perfecte i fa que tot funcioni correctament.
L’obra és un remolí d’emocions que ens engoleix des de l’inici de l’obra. Baralles, brega amb moments familiars que ens mantenen alerta en tot moment. Una obra coral on veiem la natularitat (possiblement en català perd la part més punyent que es podria veure en la versió argentina) que ens atrapa des de l’inici.
Com en les diferents obres argentines que he pogut veure (no he tingut la sort de veure tantes com voldria), els diàlegs s’ensopeguen per atrapar l’espectador i podem pasar del somriure, a l’emoció, a la sensació que Claudio sembla voler traslladar-te en aquell moment sense cap mena de problema.
A més podeu veure la resta de l’opinió a l’enllaç