Al mes de gener estàvem de viatge i ens vam quedar amb ganes de veure, al Teatre Romea, aquesta versió de FEDRA escrita per Paco Becerra i dirigida per Luis Luque, i ara no hem perdut l’ocasió de veure-la al Teatre Goya on farà estada fins al dia 22 de juny.
Aquest espectacle va ser estrenat en la 64a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida i va estar programat també en el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Paco Bezerra (Almería, 1978) ha adaptat el text “Hipòlit” d’Eurípides proposant una mirada més contemporània de la figura de Fedra. Lolita Flores, a qui nosaltres hem vist treballar en “La plaza del diamante” (2015) (veure enllaç) i “Prefiero que seamos amigos” (2017) (veure enllaç), interpreta aquesta Fedra lluitadora i passional, una reina turmentada per una passió que no pot reprimir.
L’ha dirigit Luis Luque (Madrid, 1973), de qui nosaltres hem vist fa pocs dies un altre proposta “Todas las noches de un dia” (veure enllaç), en aquest mateix teatre.
En aquesta versió els Déus es deixen de banda, enfocant el text a donar protagonisme a una dona empoderada que és capaç de lluitar pels seus desitjos. Una dona que, quan aconsegueix sortir de la depressió en la que està instal·lada, decideix lluitar pel seu dret a estimar qui vulgui i com vulgui. Un viatge de la depressió a l’acceptació «d’un amor meravellós«, per acabar en la frustració, en ser rebutjada per la persona que estima, constatant que «l’amor és un parany que cal aniquilar«.
Una escenografia minimalista i al mateix temps un espai escènic molt conceptual de Monica Boromello on els vídeos de Bruno Praena, la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo i l’espai sonor de Mariano Marín, donen força a les interpretacions. Un vestuari atemporal d’Almudena Rodriguez Huertas l’allunya encara mes del classicisme. Luis Luque ha aconseguit donar vida a l’escenari que es converteix en un mes dels actors que dirigeix, una enorme potència visual que, potser en algun moment, dilueix les interpretacions.
Lolita Flores ha interpretat una Fedra que no cau en l’exageració ni en l’histrionisme però que no ens ha acabat d’emocionar. Potser ha tingut a veure el problema (creiem que ha estat un problema) amb el microfonat d’ella, que a partir del primer canvi de vestuari, ha dificultat sensiblement l’audició del que deia.
La resta del repartiment, tot i la seva gestualitat i moviment molt continguts, ha estat convincent, Tina Sáinz magnifica en el paper d’Enone, confident de Fedra i veu de la consciència que intenta que ella pensi amb el cap i no amb el cor, però que no podrà evitar la tragèdia.
Críspulo Cabezas és Hipòlito, fill de Teseo i fillastre de Fedra, que manifesta la seva manca d’interès per les dones i que no desitja el poder, ecologista convençut viu lluny dels privilegis que li podria atorgar el seu rol de príncep hereu. La seva interpretació ha anat guanyant a cada escena.
Juan Fernández interpreta un imponent i autoritari Teseo, espòs de Fedra, que es «trenca» davant de la que considera una traïció del seu primogènit i Michel Tejerina en el paper d’Acamante, fill de Fedra i Teseo que respira gelosia a cada paraula (aquest paper havia estat interpretat anteriorment per Eneko Sagardoy).
Una proposta que ens ha agradat veure i que reforça la nostra convicció de què els textos clàssics es poden reescriure, amb una visió contemporània, sense desvirtuar l’essència del que expliquen.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ