Que semblant que sonen Aki Shimazaki i Aki Kaurismaki, oi? Hi ha casualitats que no ho són tant o que, si més no, ens donen la oportunitat, més o menys justificada, de construir filiacions, agermanaments… o de posar al descobert els fils invisibles que, sovint, enxarxen les sensibilitats més estimulants del nostre temps. No conec l’obra de Shimazaki, però em permeto la llicència de fer-la servir com a pont per a establir una possible connexió entre la idea de posada en escena d’Àlex Rigola i la idea de cinema del mestre finlandès. Fa temps que el director català ha escollit el camí de l’austeritat, el de despullar d’oripells els seus muntatges per a mirar de transmetre amb el màxim de puresa l’essència del text.
A Lluna plena, les interpretacions sublims de Miranda Gas, Lluïsa Castell, Pep Cruz i Andreu Benito adquireixen un to que s’acosta molt al dels actors i actrius habituals de Kaurismaki, sempre sobris, desdramatitzats, convençuts que són transmissors d’un missatge i d’unes emocions que cal despertar en els espectadors sense necessitat d’accentuar l’estil dramàtic més convencional, sinó a partir d’un distanciament més brechtià.
La història ens parla de la memòria, del pas del temps, de les segones oportunitats… Ens parla de revelacions que de sobte resignifiquen la nostra vida, i ens parla de l’absurd de tot plegat també. Un gran cirerer és l’única escenografia del muntatge: l’arbre que eixopluga els personatges i que marca el tic tac del temps que han oblidat i recordat i tornat a oblidar i tornat a recordar.
Rigola esculpeix les posades en escena, traient tot allò que sobra, allò que no és imprescindible per a assolir moments de veritat que ens interpel·lin com a espectadors i ens acompanyin en l’aventura d’intentar entendre’ns a nosaltres mateixos.
