Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber?
El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de la vida de Romand. Romand – Carles Martínez – és òbviament el veritable protagonista d’aquesta història. Perquè és la seva història.
I aquí el que importa, és també com l’expliquem. El joc narrador – personatge funciona com un rellotge suís. Per un costat, l’adaptació de la novel·la trenca la quarta paret i la torna a recompondre amb exactitud i també ritme. Per l’altre, la direcció de Manrique dona coherencia i agilitat a la narració –tan famosa que el públic pot ja coneix d’avant mà– que avança sense mostrar-se ni escabrosa ni sentimental. Més aviat de forma objectiva però no per això freda. De fet, el llibre de Carrère –i per tant l’obra homònima– no tindria sentit si no es llencés una pregunta a l’aire: ¿no tenim tots un bocí de maldat a la que hem de mirar amb clemència?
