A tots ens resulta dolorós veure com els anys passen i el potencial del nostre futur s’esvaeix. Sobretot, quan un hi ha posat esforç i ganes. En el món del teatre – com va dir un company meu – el lloc natural d’una obra és al fons d’un calaix. A no ser que guanyis un premi Born. I potser així tampoc; ho saben bé la Cristina (Cristina Terzi) , el Xavier (Xavier Alomà) i el Jordi (Jordi Ciurana), els protagonistes de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans (picada d’ullet al Premi Born de Josep Maria Miró).
En aquesta peça d’Ivan Andrade – acusadament, de ben segur, d’autoficció– ens capbussarem en les dificultats d’una companyia de teatre per aixecar el teló. Potser d’una manera un pèl autocomplaent –pobre gent del teatre!–, un punt d’autocrítica molt necessari i sorbetto, molt i molt d’humor. I és que malauradament, no queda altra sortida que riure’ns dels sistema i de nosaltres mateixos. L’obra és també, i segurament sense saber-ho, tot un exercici pedagògic: ¿quant costa produir teatre? ¿quina és la funció de dur un text sobre l’escenari? ¿hi ha amiguisme als passadissos?
Ho anirem descobrint amb aquesta obra que parla a l’espectador de forma directe. Com? Trencant sovint la quarta paret tant amb el públic com amb el propi equip tècnic. Una bona de direcció, al meu entendre.I és que al capdavall, tots som teatre. I per això, tots n’hem de conèixer els budells.
