La proposta que es pot veure aquests dies a la Beckett és un clar exemple de com de complicat és fer teatre. A nivell formal, la proposta és excel·lent: un títol suggerent que genera més preguntes que respostes; una història que, centrada en els petits detalls quotidians d’unes vides que podrien ser les de qualsevol de nosaltres, ens mostra les entranyes més profundes d’una societat consumista i alienada; una posada en escena de primer nivell, amb actors impecables, una escenografia moderna i conceptual, una il·luminació precisa… i tanmateix, l’obra, malgrat la seva curta durada, es fa eterna.
En primer lloc, i fent un exercici de sostenibilitat econòmica —que tant de bo no haguéssim de fer, però no està el món, i menys les arts escèniques, com per llençar els diners—, l’obra podria convertir-se —creiem— amb facilitat, en un monòleg. Costa veure actors com el Pep Planas fent un personatge que no té pena ni història i que no costaria gaire d’el·liminar de la dramatúrgia fent que la protagonista es dirigís, com fa durant gairebé tota l’obra, directament a públic. El mateix es podria dir del Manel Sans. Tots dos fan una feina excel·lent… que posa, però, en evidència, un text que no aconsegueix la temperatura adequada.
Un text que, per altra banda, reflecteix molt bé l’alienació que viu gran part de la població actual, en una societat que ha rendit la seva cadena de prioritats a aquelles del mercat i que ens convida a enamorar-nos d’una marca de patates fregides estrangera, a deixar-nos seduir per concursos ridículs que no tenen altre objectiu que el posicionament de marca o a distreure’ns del dolor que provoca el fracàs sistemàtic de les nostres vides amb entreteniment, televisió o els trencaclosques 3D que regala el diari. Però que, potser, (el text), pateix del mateix virus: la fredor, la falta d’empatia amb els seus personatges, de profunditat en la revel·lació de tot allò que s’amaga darrera de les seves accions.
Es pot tenir tots els ingredients, fins i tot de la millor qualitat, seguir les instruccions al peu de la lletra… però, al final, mai saps què passarà. L’art escènic, com qualsevol art d’aquesta vida, és un misteri, i és desvelar aquest misteri allò que fa que valgui la pena assistir-hi.