El “tot anirà bé”, que entre tots ens vam endossar durant el confinament, sobrevola el muntatge que del seu propi text ha dirigit Marc Rosich i que pot veure’s aquests dies a la Sala Àtrium. Isadora a l’armari parla del confinament, d’aquell del 2020, però també dels desitjos confinats, de les pulsions enclaustrades que quan afloren ho fan amb pudor de resclosit.
Però Isadora… va encara més enllà i es pregunta en què consisteix això del fet interpretatiu: en Sebastià (Oriol Guinart) i el Veí (Jordi LLordella) juguen a ser un altre, a posar-se en la pell d’un altre, potser per a trobar-se a sí mateixos, o per fugir-ne, o per a que emergeixin tants jos com sigui possible. El joc metateatral està servit. Hi ha dos actors a l’escenari que interpreten personatges que actuen i que, poc a poc, ens fan pensar que no estem tan allunyats d’ells, tot i l’excepcionalitat que revesteix la història.
L’espai escènic (de Joana Martí) està dominat pel munt de vestits que permeten el sastre transformar-se en Isadora i que exerceix també la funció simbòlica a què al·ludeix el títol de l’obra. Guinart i LLordella carreguen amb el pes d’Isadora… en un ensamblatge perfecte. Que difícil que és dir bé un text, i que bé que se’n surten tots dos. I que bé que passen de la comèdia a un to seriós quan cal.
Rosich fa un homenatge als actors, als professionals, però també a l’actor que portem dins i al que ensenyem cada dia. És un fet consubstancial a les persones.
No us la perdeu!
