Amb text i direcció d’Ever Blanchet, ahir vam veure HIPOPÓTAMOS a la sala Petita del Teatre Gaudí, on els dos actors representen un interrogatori dels molts que, sense dubte, van tenir lloc després dels fets de l’1 d’octubre a Catalunya.
Un text que pretén ser una reflexió sobre la interpretació dels fets, els que siguin, d’ara o de fa trenta anys, fets que d’inici poden ser veritat o mentida i que s’acaben convertint en veritats absolutes convenientment argumentades….. repetir una falsedat fins que s’acabi convertint en veritat.
Valorem la valentia d’Ever Blanchet d’abordar un tema que als catalans ens ha fet molt de mal, especialment als que creiem que l’única sortida possible és optar per la independència de Catalunya.
Un interrogatori policial a un participant en el referèndum, la policia pretén identificar a les persones que van col·laborar per dur a terme les votacions de l’1-O. Però sota aquesta premissa inicial, el muntatge fa un repàs a tota la història del nostre país, fets que s’entrecreuen constantment, el franquisme, la transició, els GAL, ETA, el 23-F, els socialistes i l’OTAN, Gibraltar, la monarquia ….
Un detingut, Ferran Terraza, que es mostra segur de si mateix i respon a les preguntes amb un llenguatge que situa el verb al final de les frases, donant a la conversa una pàtina d’absurditat. La seva gestualitat, repetitiva, mostra la seva fixació en l’ordre. No perd la calma. Tot plegat dibuixant un personatge delirant.
Un policia, Jordi Cadellans, que es mou entre les dues figures clàssiques del policia bo i el dolent, que es queda descol·locat davant de l’eloqüència i seguretat del detingut i que a estones el fa perdre la seva suposada seguretat.
Una proposta singular, on s’acaben barrejant el teatre de l’absurd amb el teatre polític. Un diàleg fluid i constant on es van intercalant les idees que el text pretén transmetre amb els fets policials que ens volen mostrar i que passen pels episodis violents cap al detingut i la manipulació de proves.
Una proposta que fa un gir final que ens deixa a tots descol·locats.
Grans veritats en boca dels dos protagonistes, frases per a la reflexió i que ens posa davant nostra el fantasma del nazisme que s’amaga darrere de propostes aparentment democràtiques. Fets del passat que tenen lectures diferents de les oficials. El paper dels polítics i de la monarquia.
Però a la proposta li falta versemblança, potser el llenguatge florit del detingut acaba portant l’obra a un diàleg pla i circular que ens arriba a cansar. També les interpretacions acaben, al nostre entendre, en un punt d’irrealitat que desvirtuen els personatges.
Una proposta de teatre polític, actual i arriscada, amb unes magnífiques interpretacions però amb un punt d’irrealitat que afecta massa el resultat.
És una llàstima que el text no ens hagi acabat d’arribar, principalment perquè no ens l’hem cregut. La intenció de l’autor creiem que ha estat denunciar situacions intolerables dels cossos de seguretat de l’estat en el moment polític que viu Catalunya, però malauradament creiem que aquesta vegada ha errat el to i potser també ha volgut abastar massa temes.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ