Al 1980 s’estrenava la pel·lícula Fama amb una trama dinàmica i una banda sonora enganxosa, convertint-se en un fenomen en tot el món.
Al 1982 la cadena nord-americana NBC estrenava una versió en forma de sèrie, que es va mantenir en pantalla fins a 1987,convertint-se en una de les sèries més longeves de l’època, i a la que una servidora hi estava completament enganxada. Bona part del repartiment en la sèrie era la mateixa que la de versió cinematogràfica, així els fans vam poder gaudir dels personatges Bruno Martelli, Leroy Johnson, professor Benjamin Shorofsky i la instructora de dansa Lydia Grant, durant una bona temporada.
Al 1983 s’estrena per primera vegada el musical, al Coconut Grove Playhouse de Miami. A partir d’aquí va tenir una imparable trajectòria internacional (1995 al West End londinenc, al 2003 a l’Off-Broadway,…)
Vaig veure “Fama el musical” al 2004, any en que es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona de la mà del mateix productor Jordi Arqué.
Tot i que aquesta producció que es pot veure al Teatre Apolo de Barcelona és completament nova com l’adaptació del text original al castellà per Pablo Salinas, alguns arranjaments musicals i d’orquestració, coreografies, elenc, disseny de vestuari i il·luminació, segueixen mantenint l’essència de l’anterior. Recordo que en aquella ocasió Coco Comin compartia direcció amb Ramon Ribalta, la direcció musical corria a càrrec d’Olaguer Alguersuari i l’adaptació del text i lletres (en català) eren de Daniel Anglès i Juan Vazquez.
Si sou dels que us agrada la música, la dansa i les coreografies, aquest és el vostre musical. De fet a “Fama El Musical” la música i el ball tenen un protagonisme especial.
“Fama El Musical” compta amb uns 14 temes musicals. La música es executada per una banda de cinc músics que toquen en directe. Com a novetat d’aquesta nova producció, els estudiantes de música també interpreten algunes peces en directe dalt de l’escenari.
El que no acabo d’entendre és perquè una part de la música és enregistrada. El mateix passa amb algunes de les cançons que es poden escoltar al llarg del musical, que tot i que els actors sempre canten en directe, hi ha números que s’escolta de fons les seves pròpies veus enregistrades.
El color, el ritme i la vitalitat de la dansa són part del guió d’aquest musical. Les coreografies són espectaculars i d’una gran diversitat d’estils (ballet, rap, rock, música clàssica, hip-hop i jazz americà). Com a novetat, en aquesta nova producció, s’ha incorporat un numero de claqué basat en una peça original creada per Pablo Salinas i la coreògrafa de claqué Julia Ortínez, que és realment espectacular.
Pel que fa a la interpretació són gent molt preparada. Hi ha 12 ballarins que a part de ballar, canten i actuen , i uns 16 actors que a banda d’actuar, ballen i canten. Sensacionals les veus de les actrius Clara Peteiro, Dianne Kaye i Andrea Malagón.
La frase “Busqueu la fama, però la fama costa i aquí és on començareu a pagar. Amb suor” resumeix molt bé la filosofia d’aquest muntatge. La fama, l’èxit i triomfar no és gens fàcil. “Fama El Musical” simbolitza l’esforç i la vocació. Ens ensenya que no és fàcil aconseguir l’èxit, sinó que es requereix esforç i perseverança. Ens fa veure que les coses s’han de fer correctament i que no ens hem de desviar del camí. Ens mostra que la motivació és molt important per aconseguir arribar a la meta. Explora els desafiaments als què s’enfronten la joventut: les pors, els triomfs, els prejudicis, l’esforç, la perseverança, els problemes d’identitat, la confiança, la cultura, la sexualitat i les drogues.
Només hi ha una cosa que no acabo d’entendre, i és lo del canvi d’idioma. En aquesta ocasió a diferència de l’anterior producció, en la que un 90% era en català i la resta d’ intèrprets que no eren catalanoparlants donaven vida als personatges hispans de l’espectacle, s’ha triat el castellà com a única llengua.