Excalibur… és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts.
Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d’Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d’escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l’hora d’abordar crisis modernes com la grip aviar, l’ebola, les vaques boges, l’Anthrax… Dolly (l’ovella clonada) i Laika (la gosseta de l’espai), com a representants paradigmàtiques de les víctimes col·laterals de les polítiques de la por que ens emmanillen, mostren amb humor ben corrosiu (d’aquell que no fa gràcia) ens acompanyen en un viatge cap al moll de l’os dels mecanismes de control a què som sotmesos.
El procés amb què els Picohueso ens fan baixar a l’infern són efectius perquè es decideixen per la revelació subtil, el silenci i no el crit, el descobriment que et deixa amb la boca oberta, no perquè no hi haguessis pensat mai, sinó perquè el rite, el teatre, l’ha situat en una dimensió que no es conforma amb la denúncia, sinó que interpel·la els espectadors que, de cop i volta, prenen consciència de la credulitat i la pusil·lanimitat que algun dia ens va ser inoculada de forma sibil·lina.
En algun moment trontolla l’estructura d’Excalibur…, potser per l’esforç d’intentar barrejar massa coses i elements narratius que s’entrecreuen i poden despistar el públic. Malgrat tot, aquest teatre dels marges és necessari perquè obre possibilitats per a formes de creació menys subsidiàries dels gustos acomodaticis majoritaris (majoritaris?) i més enderiades a cercar noves mirades, les escrutadores, que són les que compten.
