La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh.
El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana.
La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el «The Swan Hymn» des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que ens dona una lliçó magistral d’expressió corporal.
Ens trobem a un ballarí en escena sobre un bressol circular de plomes de diferents animals, amb una estètica propera a una nineta gòtica, altrament conegut al Japó com a Gothic Lolita, amb certs trets sadomasoquistes en la línia de bandes nipones de visual kei com Malice Mizer o Moi Dix Mois, que es transforma en una plaent, encara que tortuosa, muntura en forma de cigne humà per la qual transitem per tota mena d’estats, deixant que el seu cos balli a ritme de música simfònica, Dark Ambient o fins i tot alguns moments amb Breakcore amb arranjaments sinfònics que ens remeten a l’obra mestra del gènere com és el Rossz Csillag Alatt Született de Venetian Snares, coneixent la condició mortal i vital de l’animal fins més enllà de la seva mateixa vida.
El resultat és hipnòtic i garratibant, ningú com Mai és capaç d’evocar passatges de vida i mort a través de les seves extremitats, retorçant-se constantment
constantment i que en comptes de fer del butoh aquella dansa cega cap a la foscor és d’una total clarividència.
