Els Gossos és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, on veiem com el dia a dia d’una família acomodara és capgira totalment. Però comencem parlant una mica de Nelsol Valente, si heu vist El loco y la camisa o El declive que vam poder veure fa temps a Barcelona, aquest cop torna amb Els gossos amb una tempatica semblant. També vam veure Lontano Blue a La Badabaloc. Nelson torna amb la familia que sembla que tan li obsessiona i tan bones obres hem vist Aquest cop ens parla de la felicitat i del que deixem per aconseguir-la. Tenim a escena a quatre personatges, dues parelles que assisteixen a un sopar d’aniversari. Per un costat els amfitrions Sandra Monclús i Joan Negrié, i els parells d’ells amb Mercè Arànega i Albert Pérez. Tots quatre són uns personatges que he reconegut al moment. Per un costat vivint la rutina d’any rere any que es pot veure durant la primera part de l’obra. Aquesta part possiblement és la més divertida. A partir d’un moment, tot sembla que se’n va a la merda i tenim un gir de 180 graus. A partir d’una reflexió, tothom és pregunta si som feliços i que hem de fer per ser-ho. Els diàlegs semblen insubstancial, i sembla que l’hem escoltat altres vegades en les nostres converses diàries. Però ho fa amb tanta gràcia que podries tornar a escoltar-los i gaudir-ne altra cop. Fins i tot, veiem com els silencis ens posen dels nervis i que ningú vol afrontar-los i per aquest motiu omplim amb frases sense sentit.
Aquests petits moments que ens serveixen amb un sentit d’humor que ens fa somriure, són els que he comentat que eren els més divertits. Possiblement per ser molt més reals.
Tots quatre actors han estat meravellosos, però quan els sogres tenen protagonisme (en una part de la conversació o en diferents moviments) és quan Mercè Arànega i Albert Pérez brillen. Però no puc deixar de mencionar tant a la comicitat de Joan Negrié i com amb molt poc, Sandra Monclús ens fa riure. L’obra en conjunt m’ha agradat molt, he sortit content i pensant que els 90 minuts que han durat s’han fet curts. Creieu-me si us dic que aneu al teatre a divertir-vos i possiblement veureu que la felicitat és molt més a prop del que pensem; però possiblement ho deixem per a les setmanes vinents.
Ara ho puc dir, he estat entre votar entre 4 estrelles o 5 estrelles. Però això de tenir poc marge per valorar l’obra ho deixaria en un 4.5, que s’ho val. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç
