Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l’altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l’espectador. En aquest sentit, s’aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d’humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, en definitiva, de ser imperfectes en tot moment. Aquí també juga la gran feina dels quatre actors que saben trobar el punt ambivalent fusionant excel·lentment la part còmica amb la més dura, molt ben dirigits pel mateix autor que aporta el ritme adequat pel seu text.
Així doncs, ens trobem davant d’una bona comèdia que encerta a l’hora de trobar uns personatges que tracten una temàtica altament realista amb la que l’espectador se sent identificat, fent-lo riure, però alhora fent-lo enfretar amb la crua realitat.
