Àlex Rigola torna al gran format de la Fabirà Puigserver amb una peça ambiciosa: adaptar Bulgàkov, novel·lista i satíric que va patir la censura soviètica, en una obra que juga amb el qüestionament religiós i amb la crítica política i moral.
La direcció diu apostar per la idea del “relat i la manipulació del relat”, una temàtica que sens dubte viu en l’obra original però que es converteix en un destí farragós i excessivament conceptual i esdevé fum per a qualsevol espectador que no hagi dedicat unes quantes hores prèvies a llegir la novel·la, entendre les intencions del director i preparar-se pel que vindrà (tot i que Rigola afirma que és millor no haver llegit la novel·la, la meva experiència, havent-la llegit i observat les cares dels espectadors que no ho han fet, és que resulta imprescindible per entendre res).
Escènicament, Rigola construeix un espai que és alhora un Moscou estalinista i un espai atemporal i minimalista. El director es mou bé entre l’ombra i la fantasia. Hi ha moments que despunten, visualment impactants, com el vol nocturn de Margarita quan transcendeix la representació terrenal i s’endinsa en l’espai místic. Aquesta barreja de realitat, malson, bellesa i terror és un dels grans encerts. És el fort d’un director amb un gran bagatge intel·lectual: els espais i els conceptes.
Un altre tema és la direcció d’actors o com insuflar vida a una història. Fa temps que Rigola va declarar la guerra al teatre de personatges, de sentiments, de recerca de “la veritat”. El que ens ofereix en el seu lloc és un teatre dels no-personatges, les no-interpretacions i els no-sentiments (en aquest sentit, qui millor salva la situació és, potser, el més jove, Nil Cardoner). Un teatre que, a l’hora d’escenificar una obra complexa i plena de metàfores, fracassa en el seu objectiu. Perquè l’obra no té vida i això es reflecteix en les cares dels espectadors en finalitzar el primer acte. Uns espectadors, però, que com sempre, especialment a sales grans, amb grans recursos i grans equips que precipiten en grans desplegaments visuals, aplaudeix fervorosament al final de la funció, malgrat no haver entès gaire cosa i haver-se commogut encara menys.
Un dels fets que més confon crítica i espectadors és el fet que els dos aparents protagonistes de l’obra, el Mestre i Margarita, no apareguin fins el final del primer acte i l’inici del segon, respectivament. La novel·la és així. En això, res a apel·lar. Tanmateix, la segona part de la novel·la s’estèn durant varies hores de lectura a les quals aquests personatges tenen temps de desenvolupar-se i confessar la seva importància dins del global de l’obra: cosa que no succeeix a la proposta de Rigola.
El Mestre i Margarita del Lliure és una aposta valenta i visualment impactant. Tanmateix, no acaba d’enlairar-se perquè no aconsegueix transmetre una història que importi o commogui (és el mateix?) als espectadors.