El loco y la camisa de Nelson Valente ja s’ha convertit en tot un clàssic de la dramatúrgia argentina, un imperdible que no et pots deixar escapar. Ja el vaig poder gaudir fa uns quants anys quan va aterrar a Barcelona amb altres espectacles de Nelson Valente.
Com sempre, el teatre argentí ens sorpren. I com va fer-ho fa uns anys, ha tornat a fer-ho.
Una obra divertida i plena d’emocions. Ena parla d’una família que vol amagar els seus plats bruts, tot queda en família i que ningú en sàpiga res, però veuen que no és així.
Cinc actors en estat de gràcia, que fan que l’espectacle sembli molt senzill i molt proper a tots nosaltres. Al final un merescut aplaudiment dempeus que és ben merescut.
La veritat és que poc més puc dir de l’argument, és millor deixar-se invair per aquesta petita història que segur que us atrapa des d’un bon inici. Hi ha un missatge dur i crur. Qui és el boig? És qui viu en la mentida o qui destapa les veritats? Parla de temes molt durs en la familia, els maltractament, el masclisme, els desnonaments, la infidelitat, la violència de gènere,… tots d’una forma molt natural i sense entrar en les respostes. El públic és qui ha de pensar que en pensa en cada cas. Et deixa la pregunta per pensar-hi un cop finalitzat l’obra.
Aquesta és una d’aquelles obres que triomfa amb el boca-orella, i que s’ha de ser ràpid per no perdre l’oportunitat amb tota l’oferta que tenim.
Podeu llegir la meva opinió al següent enllaç